Les paraules no són innòcues. Fa dies que som testimonis d’una comèdia dels horrors portada a escena per uns titelles o magistrats que no es mouen de la seva poltrona, des de la qual han de fer veure que escolten obertament per poder jutjar a posteriori quan en realitat ja està tot dat i beneït. Sentim fiscals, advocats de l’Estat i advocats de Vox com fan anar el llenguatge dels amos, aquelles expressions que cerquen només la rendibilitat de la mentida.
Les llengües fan possible l’ambivalència, l’ambigüitat i la mentida; però així com les dues primeres són conseqüència d’algunes propietats lingüístiques, la mentida, en canvi, no implica la llengua sinó els parlants. Mentir és un acte volgut, intencionat. La gran subversió lingüística consisteix a sostreure i canviar els significats, de manera sistemàtica i planificada, amb la intenció de controlar-nos, de conduir-nos, d’anestesiar-nos tot amagant els noms veritables de la iniquitat. De fet, la mentida més perillosa –per sibil·lina i per discreta sota la disfressa de la “normalitat”– és aquella que ens pot arribar a fer creure que fem no allò que fem, sinó allò que les paraules diuen que fem.
Des del poder absolut i indigne, pretenen configurar la casa de la consciència d’acord amb el seu pèrfid pensament per tal d’encobrir ara la realitat vergonyosa, ara la realitat estricta. Ja ho veia Lewis Carroll a Through the Looking Glass:
“Quan jo faig servir un mot –digué Humpty Dumpty en un to una mica despectiu–, vol dir exactament allò que vull que signifiqui; ni més, ni menys”.
“El problema és –digué Alícia– si vós podeu arribar a fer que els mots signifiquin coses ben diferents”.
“El problema –digué Humpty Dumpty– és de saber qui mana. S’ha acabat”.
Els poders han après urbanitat i saben, a més, com funcionen els mecanismes de persuasió i com es pot fer que les masses es congreguin entorn dels grans ideals (és a dir, dels “valors” proposats com a desitjables) i rebutgin allò que és aliè, que pot fer pensar, que pot desvetllar la crítica i la dissensió. Sempre els ha calgut o bé l’autojustificació de les seves accions (no sé si deu ser perquè els resta algun racó de mala consciència) o bé l’adoctrinament, o totes dues coses ben conjuminades. I, amb paraules del lingüista Noam Chomsky, “aquests mecanismes són més fàcils de veure en les societats totalitàries que en els sistemes de ‘rentat de cervell en llibertat’ en el qual vivim i que massa sovint servim, conscientment o inconscientment”.
