Què hem de fer?

1
178

Estem en un moment d’atordiment general davant l’escepticisme que provoca un PSOE que ha reculat de la repressió del 155 per a invocar el diàleg; i amb una pulsió de realisme i temor que ens aboquen a acceptar el joc d’ERC que ha fet possible un inici de negociació amb l’enemic.

JxCAT ha acceptat seure a la taula de negociació i ara demana, més que ningú, l’amnistia i el referèndum tot apuntant-se l’èxit de la iniciativa i fent moviments per a donar gruix al seu proper cartell electoral que preveu una concentració pletòrica a  Perpinyà.

A tot plegat s’afegeix la calma en les mobilitzacions. Al PSOE li va bé guanyar temps per reforçar-se i no haver de necessitar ERC en un futur proper. O que ben aviat pugui menystenir l’amenaça de fer-lo caure perquè ja entrevegi unes eleccions més propícies.

El cert és que les cartes són cada cop més clares: hi ha una esquerra i una dreta, i els aires i lirismes nacionalistes hiperventilen sovint la vergonya de reconèixer-ho. Però també estem amb l’ai al cor i alhora dolguts i emprenyats per les humiliacions que anem rebent. Com ho hem de viure?

També sabem més clarament que l’Estat és un mur de gel i que això va per llarg, malgrat les veus impacients. Que és més urgent que mai fer allò que mai no s’hauria hagut de deixar de fer: governar per a la gent amb dificultats administrant eficaçment el pressupost afanyat amb els Comuns i la sorda rondinada de JxCAT; lligar tan curt com es pugui el PSOE en la taula de negociació; revertir els guanys, petits o no, a favor d’un govern més social i saber-ho explicar; mirar que la corda no es trenqui, ben atents al marge que li resta; associar-se al clam popular mentre hi hagi presos, exiliats i encausats per l’1 d’octubre; mediar o trobar la manera d’establir uns pactes municipals amb JxCAT que donin rostre i adhesió a una gestió més republicana dels recursos i la participació; aspirar a un estil democràtic que es pugui dir que ve de mena; connectar amb el front europeu de defensa nacional i jurídica; aguantar ferm els sotracs de la disputa electoral –JxCAT-ERC-CUP– per patriotisme, realisme i honestedat, puix estem condemnats a anar junts; i superar els entrebancs per guanyar unes eleccions a favor de les forces que han demostrat ser l’esquerra possible del país.

Tot plegat es resumeix desitjant que s’assumeixi la correlació de forces. Hem de ser el ratolí espavilat –i més que ningú els polítics– que rosega la xarxa que li ha llençat el lleó; que s’associa als altres ratolins per anar guanyant temps, raó i poder, sense enganyar ningú, a l’espera d’un què decisiu que hem d’anar construint.

1 COMENTARI

  1. Se agradece que de vez en cuando algún profeta del independentismo reconozca que durante estos años de procés no se ha hecho nada por la gente, que el Govern ha olvidado la agenda social, que hemos perdido casi todas las oportunidades desde la Agencia Europea del Medicamento hastaTesla, que la hegemonía económica y cultural de antaño se esfumó y que las cosas nunca volverán a ser como fueron en el siglo XIX.

FER UN COMENTARI