Fins fa quatre dies teníem el Procés que era el pal de paller de la política catalana. Uns en contra, altres a favor, servia per fonamentar una part important de la campanya electoral i més o menys acostumava a funcionar, fins que el xoc entre realitat i ficció va quedar molt malmès. A partir d’aquí, deu quedar algun rastre perdut en el camp de batalla i escampat per Europa, que a mesura que passen els anys van entrant en el silenci de la història, esperant algun moviment que el deixi ja totalment callat, però encara se’n nota l’alè.
Doncs a les pròximes eleccions, els nostres polítics poden prometre uns cabassos ben grans de felicitats a repartir entre petits i grans perquè de la resta estem igual o pitjor que els altres anys. Per fer coses es necessiten calés i en la majoria d’ajuntaments, poca cosa hi ha. Llavors la salvació està en les subvencions, vinguin d’on vinguin i serveixin per al que serveixin. Alguns ajuntaments de l’interior encara s’apuntaran a les ajudes per arreglar les platges, a veure si poden arreplegar alguna cosa. Anirem a cop de subvencions, i encara que no ho necessitem, ens hi apuntem a veure que sembli que fem alguna cosa per al poble, com el carril bici del Vendrell, que va suposar una gran pèrdua de places d’estacionament fix i ara ni una cosa ni l’altra, ja que resulta que els de les dues rodes van per una altra ruta i no segueixen l’oficial. En els anys vinents potser molts anirem així esperant que vagi caient del cel i esperem que torni la pluja i la calor deixi de ser la gran protagonista de la majoria dels mesos de l’any.
