No, no m’he tornat addicte a la tendència tan actual de trufar el català amb expressions angleses per semblar més in (?). Però l’ocasió s’ho mereix. Que un president dels Estats Units insulti d’una manera masclista i barroera una periodista seria notícia, si no fos que el president es diu Donald Trump. Quan la periodista Catherine Lucey, de l’agència Bloomberg, li va preguntar pel cas Epstein, abans de la votació del Congrés per desclassificar milers d’arxius, Trump li va etzibar “calla, calla, porqueta”.
Tramp va fer una roda de premsa amb el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, amb motiu de la seva visita de negocis als Estats Units. Una periodista, Mary Bruce, de la cadena ABC News, li va preguntar si no hi havia conflicte d’interessos quan la seva família estava posada en aquests negocis. I també va preguntar sobre l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi, que s’atribueix a Mohammed bin Salman com a instigador. El president dels EUA va respondre dient-li a la periodista: “No avergonyeixis el nostre convidat”, i va atacar-la dubtant de la seva professionalitat: ”No és la pregunta el que em molesta, sinó la teva actitud, crec que ets una pèssima periodista, és la manera com fas les preguntes”. En el seu moment, el 2018, la mateixa CIA va assegurar que l’assassinat es va fer per ordre del príncep aquell dia convidat de Trump. Però el president va tallar el diàleg afirmant que el que va succeir són coses que passen i que el príncep feia una gran tasca en la defensa dels drets humans.
I posteriorment va amenaçar a ella i a la seva cadena, ABC News, de retirar-los l’acreditació per accedir a la Casa Blanca i a les rodes de premsa, perquè donaven notícies falses. Aquest és el respecte que Trump té per la llibertat de premsa, d’opinió i d’expressió. Tot un exemple per al món que s’hi emmiralla…
Trump no és un cas únic ni molt menys, però ell ha obert el camí perquè pot fer-ho, perquè té els ressorts per poder fer el que vulgui. I així és com, cada cop més, apareixen personatges a la política, en un estat o l’altre, en un partit o l’altre, que malmeten el que hauria de ser un servei a la col·lectivitat, un compromís clar, definit i avaluable vers els ciutadans. I converteixen el debat polític en un toll de retrets, d’acusacions i de desqualificacions que no té res a veure amb el que hauria de ser una controvèrsia entre persones que tenen diferents opinions, les argumenten i les sostenen amb proves no manipulades. Mantenir-se en el poder, arrabassar-lo quan no el tenen, obtenir beneficis… són alguns dels objectius que la gent del carrer perceben més clarament entre la classe política.
A Espanya, a Catalunya, la decepció per la gestió política és evident i clara. Probablement, un dia ens estirarem els cabells, però si una força de dreta extrema o ultradreta, que ve a ser el mateix, arriba al Govern, no haurà guanyat. Una manera de fer política haurà perdut. El sistema democràtic és útil, el millor, però, com quan fem operacions aritmètiques, hi ha errors que malmeten el sistema.
Quan es diu que molta gent jove es decanta per una dictadura, jo crec que ho fan perquè aquesta versió de la democràcia (més nominal que real) no els satisfà, no perquè vulguin AMB CONEIXEMENT una dictadura. Un govern de l’ultradreta, una dictadura (els drets que diuen defensar no els atorgarien si tinguessin el poder), no seria una solució, seria una lamentable marrada.
