Esperem sempre a l’andana del temps, ara un tren, ara un altre…, que amb el pas de les estacions cada vegada són més espaiats, cada vegada es perden més, i cap al tard dels anys ja no en passen gaires, i tampoc se n’esperen tants. Tanmateix, a l’andana s’hi està prou bé: hi ha un banc a l’obaga per escapolir-se de l’embat del sol més pesat i un de solell per agrair de ple l’escalforeta alleonada quan a la intempèrie hi comença a fer fred.
Hi ha vells que seuen al banc bones estones i s’hi distreuen veient el trànsit de la gent amunt i avall. Baden, fan petar la xerrada. Passen l’estona. Són vells asseguts en un banc. I aquesta darrera frase, sé del cert que a hores d’ara, malauradament, fa mal a les orelles de grans, joves i petits: ja estan tan fets malbé, que una frase neta de connotacions com aquesta és percebuda gairebé ofensiva. Ben mirat, no s’ho han fet tot solets, no: els han ajudat moltíssim els mitjans de comunicació, els personatges públics mediàtics (polítics, periodistes…), els professors i mestres (d’universitat, d’instituts, d’escoles) que han escampat a tort i a dret el refotut eufemisme avi/àvia per substituir els adjectius vell/vella. Així, ja no hi ha “Casal dels vells”, ni “Residència de vells”… (Ves que aviat aquests adjectius, com els diacrítics, no passin a millor vida o traspassin –perdoneu que no digui “morin” perquè també aquest verb fereix l’extrema sensibilitat a aquells que no són mai vells, només grans o a aquells que no s’han plantejat un assumpte tan desagradable, per què quina necessitat hi ha, oi?). Tenen un poder tan gran les paraules, que fins i tot miren d’arraconar-ne unes de determinades perquè no convenen a uns interessos concrets –econòmics, ideològics…
Quan arribar a ser vell és, si es vol (si no es vol, ja s’hi ha pogut posar remei abans), una sort. Haig de dir que de tots els eufemismes que conec, aquest em treu de polleguera; és més, crec fins i tot que aquest sí que ofèn. Ofèn davant de tantes persones la vida de les quals s’ha post abans del crepuscle i ja no podran seure en aquell banc per ser vells i passar l’estona. Ofèn perquè m’imagino una munió de vells engrescats en una candidatura a l’alcaldia de Barcelona amb el lema “És l’hora dels vells. Comencem pel final” amb en Carles Capdevila al mig.
I tinc el cor amb gust de cendra.
