Rentar-se la cara

0
53

”Encara sort!”, diem. Més o menys resolta l’alarma nord-americana, sembla que tot retorna a una major tranquil·litat. Ens feien molta angúnia, entre altres, la barroeria, la prepotència i les mentides de Trump. Joe Biden regirà el capitalisme USA amb una mà més racional, educada i intel·ligent. Això si reorienta els desajustos que donen part de raó a la demagògia de Trump: nova imatge de l’establishment, minoria blanca empobrida, afrontament visible i exitós de la davallada nord-americana…; i que els votants de Trump no consolidin les possibilitats de poder.

És ociós recordar-ho, però les imatges són perilloses; perquè el sistema continua. Els Estats Units, així com la part més puixant d’Occident, deu bona part del seu relatiu benestar econòmic i cultural, mal repartit, a la pobresa que ajuda a crear a escala global i a l’acumulació de riquesa haguda durant el colonialisme. Es viu d’”allò”, amb més o menys brutalitat o bones maneres.

Mans Unides, sobre la pobresa al món, manifestava: “Les empreses del primer món continuen utilitzant els treballadors i els productors locals del món subdesenvolupat com a mà d’obra barata i com a proveïdors de matèries primeres a baix cost. La pretesa inversió en els països del sud, que bé podria ser el motor del seu desenvolupament, s’acaba convertint en nova causa de la pobresa d’aquests països: una situació que no s’arribarà a solucionar fins que (…) no es constitueixi un valor mundial que converteixi les relacions comercials en efectivament equivalents”.

Les bones maneres que tots enyoràvem no poden amagar que les antigues colònies són ara consells d’administració de financeres, multinacionals i tractats de lliure comerç entre el poderós i el feble. La ingerència política i econòmica restarà intacta mentre no hi hagi uns moviments democràtics i populars que ho frenin o obliguin a reformular-ho.

Tots tenim a la memòria la incapacitat d’Obama per simplement matisar les arestes del capitalisme dels EUA. El “Yes, we can!” ressona a veu trencada davant la impotència dels bons propòsits. Quan s’és l’amo i es porta una empresa que té la mateixa mentalitat de l’amo, la realitat persisteix, malgrat les floritures del discurs.

Els també bons propòsits de Joe Biden, simplement pal·liatius portes endins, es podrien estendre i radicalitzar a tot el planeta: esperança verda, assistència mèdica accessible, educació, igualtat, control del racisme, diplomàcia de pactes, un llenguatge proper a la igualtat… En aquest context, es mou alguna peça? O hem de confiar en l’efecte papallona que tot ho somou?

FER UN COMENTARI