Sempre trobo un bon motiu per celebrar

0
1380

Des de fa uns anys tendeixo a celebrar-ho tot: tant si és perquè visc un bon moment com perquè he après alguna cosa; tant si hi ha motiu com si he de cercar una d’aquelles excuses que s’han d’agafar pels pèls; tant si hi en tinc ganes com si em fa una mica de mandra; tant si ho faig amb mi mateixa com si ho comparteixo amb altres persones. Tant se val com esdevingui perquè amb cada celebració tinc la sensació que estic expressant una mena d’il·lusió pel fet d’estar viva.

Sembla ben bé una banalitat el fet de manifestar que un està content d’estar viu. I és que ja se sap que el dia a dia ve acompanyat d’obligacions, maldecaps, tràngols, desgràcies… però, potser per això mateix cal proposar-s’ho i començar a festejar. Ara bé, celebrar no comporta necessàriament tirar la casa per la finestra –tot i que de vegades sí–, sinó que en moltes ocasions consisteix en què un detall, un gest o una emoció atorguin caràcter festiu a una situació, un context o un instant.

M’agrada observar com, moltes vegades, les persones que objectivament tenen menys motius per celebrar són les que de manera més natural ho fan. Un fenomen, per altra banda, que esdevé a societats ben diferents i que, si s’hi està mínimament predisposat, s’encomana.

Personalment, ja fa temps que intento posar-m’hi de cara i el cert és que, al principi, havia de fer un esforç, però m’he adonat que a mesura que passa el temps i m’hi acostumo em costa menys festejar. De fet, crec que fins i tot començo a trobar-m’hi bé en aquest no parar de celebrar com si demà… s’hagués d’acabar el món.

FER UN COMENTARI