Aquesta setmana, la policia ha desallotjat una vintena de persones que malvivien en una nau abandonada a Vilanova i la Geltrú. Mossos d’Esquadra, Policia Nacional i Policia Local han desplegat un operatiu conjunt per fer-los fora del lloc on dormien des de fa quatre mesos. Tot plegat sense oferir-los cap alternativa habitacional.
Més enllà, doncs, de quedar bé amb els veïns i els empresaris que havien denunciat molèsties per part d’aquestes persones sense llar, el problema en cap cas es resol. Només canvia de lloc. La sensació que ens queda, per tant, és que es vol fer desaparèixer la pobresa a cop de desallotjament, sense abordar-ne les causes ni garantir drets. Els responsables polítics sovint defensen aquestes actuacions com una qüestió de seguretat o salubritat. I és cert que viure en una nau abandonada comporta riscos. Però el que resulta insostenible és que l’única resposta institucional sigui expulsar-los sense oferir una sortida digna.
No és el primer cop que es produeix un episodi com aquest. Arreu del país hi ha espais ocupats per necessitat, persones que busquen refugi en llocs sense llum ni aigua perquè l’alternativa és el carrer. Sense anar més lluny, aquest dimarts a Barcelona, la policia també va desallotjar un assentament de desenes de persones al parc Joan Miró.
Els ajuntaments haurien de deixar de tractar la pobresa com un problema d’ordre públic, i assumir-la com el que és, una emergència social i de drets humans. Segons un informe de la Fundació Arrels, el 84% de la població de les grans ciutats de Catalunya creu que el sensellarisme és un problema greu a la nostra societat i prioritari a resoldre i assenyala que la responsabilitat de fer-ho és, principalment, de les administracions públiques. A més, tres de cada quatre persones estan d’acord que haver de dormir al carrer vulnera el dret a l’habitatge i gairebé un 70% consideren que cal reservar un percentatge suficient d’habitatge públic a les persones que han viscut al carrer.
Que el país acumula anys de polítiques d’habitatge insuficients és un fet. Com també ho és que l’emergència habitacional ha deixat fora milers de persones vulnerables. I quan aquests ciutadans perden el sostre, deixen d’existir, i només tornen a ser visibles quan una nau o un bloc s’ha de desallotjar.
