Ja fa uns quants dies que he fet la meva llista de l’estiu, una mena de carta a deshora als Reis d’Orient amb banyador que aquest vespre aniré a llançar, enrotllada dins d’una ampolla buida d’un bon xarel·lo que ens va refrescar la gola ahir a la nit, a les aigües mediterrànies perquè la facin arribar al somni oriental. És plena de bons desitjos, de bones intencions, de bons viatges, de bones persones; rica i variada. Algú, tal vegada, la podria titllar d’excessiva, però aquest judici ja dependria de conèixer força bé la dinàmica i el tarannà de ca meva, i la meva –poca– traça a l’hora d’amollar-m’hi per poder fer realitat el contingut de l’ampolla, per aconseguir que aquells mots no siguin finalment paper mullat.
Us vull confessar que em sentia, en escriure-la, tan bé, gairebé excitada, com una nena a la vigília… –ja no puc posar “de rebre unes sabates noves” perquè ha perdut el sentit a hores d’ara– de què? M’he encallat, no em ve res al cap: és només meu aquest desconcert? Ho deixo córrer. Ras i curt: mentre ho posava damunt del paper, ho començava a “fer” (això que ens agrada tant als catalans, perquè es pot ben dir que tot ho “fem” nosaltres, començant pels petons i les abraçades, seguint per les maleses i la bondat, i acabant pels pets); aquells pensaments prenien cos, i el corc feiner que duem a dins es calmava un xic en veure que es posava fil a l’agulla. D’aquest consol apaivagador en va parlar bellament l’escriptor valencià Roís de Corella al segle XV així: “Acceptant la ploma que sovint greus mals descansa”. Doncs ja siguin greus o no tan greus, és un bon remei banyar-los amb tinta.
Algun lector d’aquestes migrades ratlles podria pensar que si no me’n surto, no cal picar de cap a la paret i més valdria conformar-se. Contesto: ja ho he provat, però viure sense fer aquesta llista i sense esperar de degustar-ne el contingut és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida.
No cal pas que transcrigui el farcit de la meva llista ja de flaire vinosa, tan sols us dic que comença per Los habitantes del bosque de Thomas Hardy i acaba amb Sota el volcà de Malcolm Lowry. El mal és que el pensament corre molt, i la desmesura sempre vessa. Per això, quan a les acaballes de l’estiu la gent m’explicarà orgullosa els seus viatges, probablement jo també estaré orgullosa dels llibres –els meus viatges de butxaca– que hauré llegit, encara que la llista, un cop més, no s’haurà acomplert.
