Ha sigut Tots Sants, i el cert és que quan he anat a comprar a la botiga de queviures m’han confós les piles de torrons, i per l’ombra d’un instant els peus se m’enduien cap a la secció de pastes on trobaria els galets. Per sort, el seny, que encara no m’ha abandonat de tot, ha frenat aquest impuls. I com que tot plegat és una teranyina de coses que es relacionen entre elles, he pensat que si “Fer Pasqua abans de Rams” vol dir quedar prenyada abans de ser casada, la qual cosa avui ja no suposa cap maldecap moralment parlant, podríem crear una dita nova que fes: “Fer Nadal abans de Tots Sants”. Aquesta frase podria expressar simplement l’alteració de l’ordre natural. Quan algú que és a la platja es banyés nu i després es posés el banyador podria donar peu a fer-ne ús. Quan a alguna persona moribunda ja li posen la mortalla abans de fer l’últim alè, o quan algú estigués tan embolicat que digués que fulanet ha mort i després ha nascut, també.
Hem arribat a aquest extrem perquè la pressa fa que ens mengem els espais intermedis entre coses o moments diferents o distants en el temps. L’espai buit –que en el fons no és mai buit del tot– fa molt de servei. (Per l’espai que hi ha entremig dels trenta rajos convergents en el cercle d’una roda es troba la utilitat d’aquesta roda. S’obren portes i finestres en les parets d’una casa i és per aquests espais buits que hi podrem entrar.) El silenci també és una mena de buidor absolutament necessària, que vaig trobar a faltar per Tots Sants al cementiri, i això que tots els que hi són i anem a veure ens ho ensenyen prou bé. Per què la gent que visita els seus morts no pot callar com ells? Per què, essent-hi, m’haig d’assabentar d’on aniran a dinar i amb qui i etcètera, etcètera, la cua del ruc?
Com a lingüista haig de dir que el silenci fa possible la paraula, ambdós són complementaris i no podria existir un sense l’altra. I, a més a més, el silenci pot ser molt expressiu; només els curts de gambals creuen que el silenci és buit: de fet, de vegades, la millor forma de comunicar-se és callant. Per tant, el silenci és una presència i no pas una absència; ens permet escoltar i entendre allò que no s’ha dit. Hi ha un proverbi àrab que fa: “el silenci és el que envolta la saviesa”. Quan just abans de morir Hamlet deia “La resta és silenci”, no es referia a la simple absència de paraules després de la mort, sinó a la seva possible equivocitat: el no-res discursiu –o, dit altrament, l’absència de discurs– està poblat de múltiples sentits.
Però, mal que ens pesi, de producte de primera necessitat ha passat a producte exòtic. Aviat en una societat com la nostra el silenci serà tan sols un record? Si fos així, no podrem fer el que Josep Carner ens diu en Les bonhomies: “Sentiríem la melodia dels estels només que intentéssim un confiat recolliment”.
