Subtileses de la llengua

0
111

La llengua catalana, com la majoria de llengües –la veritat sigui dita–, té una riquesa de matisos que sovint ni ens imaginem, sobretot quan és en mans de persones que la coneixen, que la dominen, que l’estimen, que hi juguen com amb el puzle més complicat o la joguina més delicada. De vegades són grans intel·lectuals, grans poetes, grans novel·listes…, persones amb una gran cultura a l’esquena (no en dono noms perquè per sort n’hem tingut molts i molts i encara en tenim uns quants); però altres són gent d’allò més humil (una mainadera, un pastor, un actor o una actriu…), persones amb una gran cultura popular al damunt, un gran coneixement de la flora, la fauna, els paisatges, la gent del país…, i, és clar, de la llengua (no en dono noms perquè majoritàriament han restat en l’anonimat, però també n’hem tingut molts i moltes, com demostren tants reculls i estudis de cultura popular d’arreu dels Països Catalans). Per desgràcia, però, les subtileses, la capacitat creadora a partir d’un gran domini de la llengua, es va perdent, va quedant reduïda i closa en un reducte cada vegada més petit i limitat, per causes molt diverses que ara no és pas el moment d’analitzar. Us en posaré un parell d’exemples ben diferents, un de morfosintàctic i l’altre de lèxic, ja que són els que m’han empès a escriure aquestes ratlles.

El morfosintàctic té dues parts ben diferents, totes dues relacionades amb els pronoms febles, concretament amb li/hi. El primer gosaria qualificar-lo de sublim i no només perquè sigui obra del “príncep dels poetes”, de Josep Carner. En un poema d’Els fruits saborosos (1906), concretament al titulat “Els albercocs i les petites collidores”, només amb la utilització del pronom li en comptes del preceptiu hi que hi hauria correspost, Carner aconsegueix personificar l’arbre protagonista del poema: “-Amiga, jo no sé…¿Tants d’albercocs li deixes al vell albercoquer?”. L’altra cara de la moneda també té a veure amb l’ús del pronom, o aquí millor dit en el no ús. Un company de feina, ja fa uns quants anys, amb alegria a la cara, em va dir que estava tan i tan bé a l’institut que seria feliç de jubilar-se. Amb cara de sorpresa li vaig preguntar que com podia dir que hi estava tan bé i alhora que ja tenia ganes de jubilar-se. De seguida em va dir que no, que el que volia dir era que li agradaria tenir la plaça al centre fins que es pogués jubilar. Li vaig fer notar, és clar, que només amb un pronom hi que hi hagués afegit tot hauria quedat meridianament clar, perquè no és el mateix, com deveu haver deduït, tenir ganes de jubilar-se que tenir ganes de jubilar-s’hi, que és el que volia dir el company.

El lèxic també té dues parts, tot i que en podria tenir més, com veureu. En una lectura d’estiu, força ben escrita lingüísticament parlant, hi vaig trobar aquestes frases: “No em va preguntar res, ni d’on sortia, ni per què tenia els pantalons trencats, els cabells esbullats, un blau a la cara i les mans esgarrinxades.” Em va saber greu que ni l’autor, ni el corrector, ni l’editora no s’haguessin adonat que els pantalons no es trenquen, que si de cas s’estripen, s’esquincen o fins i tot es podrien arribar a esqueixar, perquè de tothom hauria de ser sabut que ni la roba ni el paper, en català, no es trenquen. En la mateixa línia, i aquesta vegada al títol mateix d’una altra obra, em trobo amb un innombrable (que no pot ser comptat, com per exemple els estels) que volia dir innominable (que no pot ser anomenat, esmentat). Si la llengua és tan precisa (recordeu que encara tenim innomenable –que no pot ser nomenat, per a algun càrrec posem per cas–, per acabar-ho d’afinar), si ens facilita tant les coses a l’hora d’expressar-nos, per què no fem un esforç per usar-la amb la precisió que es mereix?

Subtilitats, com veieu, que ens demostren una cosa, fonamentalment: la llengua, la catalana en aquest cas, és riquíssima i hem de fer el màxim d’esforç per mantenir-la, per no empobrir-la constantment.

FER UN COMENTARI