Tanca la Nissan

0
203

En plena crisi pels efectes de la pandèmia, quan encara no sabem del cert les seves conseqüències a mitjà i llarg termini, aquest dijous ha caigut com un gerro d’aigua freda –encara que ja esperat– l’anunci que Nissan se’n va de Catalunya. En un temps en què s’aproven ERTO a preu fet, amb milers de persones sense feina i poca perspectiva de trobar-ne, que tanqui una empresa arrelada al territori des de fa gairebé un centenar d’anys és una molt mala notícia. I no per la seva longevitat a casa nostra, sinó perquè a banda dels 3.300 llocs de treball que es perdran, d’ells en pengen molts altres milers, d’empreses de subministraments, de serveis, de tota mena, que sense la seva fàbrica de referència no tindran raó de ser.

Dona la sensació, a més, que tots els diners públics que puguin oferir al gegant japonès com a incentiu per quedar-se és, de fet, la xocolata del lloro. Què li poden donar? Cent milions. Si addueixen que l’any passat en van perdre més de 5.500 (no la planta de Catalunya, és clar, sinó tot el grup). En el fons, el que està passant amb Nissan, i que ha passat en menor escala amb infinitat de companyies implantades al territori –i el que vindrà–, és que els centres de comandament i de decisió de moltes de les empreses troncals són lluny de casa nostra. A Alemanya tenen grans empreses, amb propietat alemanya; a França, també; a Itàlia, també; als Estats Units, al Japó. A Catalunya van aterrar el segle passat moltes empreses que van ajudar a industrialitzar i desenvolupar econòmicament el país, atretes principalment per la mà d’obra barata. Quan el nivell de vida puja i el cost de tenir-hi fàbrica s’encareix, una abraçada i adeu-siau. N’hem vist un munt de casos.

Els economistes defensen sempre com n’és d’important tenir una economia equilibrada, diversificada, però amb un pes important de la indústria. I el sector secundari ja fa una bona colla d’anys que va marxant. El sector productiu que més valor té, perquè aporta uns sous més alts, una ocupació més estable i que és menys influenciable als vaivens dels temps, és l’industrial. L’espai que deixa l’estan ocupant els serveis, amb el turisme com a motor. Un sector de sous baixos, que atreu perfils de baixa qualificació i gent amb ganes/capacitat de gastar poc –l’enoturisme n’ha de ser una excepció– i molt exposat a circumstàncies tan variables com les crisis cícliques del capitalisme, una pandèmia o el canvi climàtic. Ens queda la Seat.

FER UN COMENTARI