Dedico aquest senzill article a la memòria de la Carme Junyent, la meva mestra. Ella, que deia les coses pel seu nom, que cantava les quaranta a les autoritats polítiques d’aquest país que es pensen que saben de llengua i de política lingüística quan, en realitat, no hi entenen ni un borrall. Ella, una dona de pes, literalment i metafòrica, que feia molta nosa al nou caciquisme dels discursos políticament correctes i alhora buits i estèrils. Ella, que tanta falta ens fa i que ens ha deixat més orfes i més a la intempèrie, assotats per la mediocritat dels que manen més que una pobra servidora i que, per tant, hi podrien fer més que no pas jo, i que tu. Ella, que la primavera passada encara vaig convèncer –no em va costar gaire- perquè vingués a fer una xerrada a alumnes de batxillerat de l’institut on jo treballava i que ignoraven l’eminència que tenien al davant. I, per sorpresa meva, hi va haver tan sols un parell de professors que van voler venir a escoltar-la. Trist. Decebedor. Això deia tan poc dels docents! Kavafis, en el seu poema Ítaca, deia que en el nostre viatge cal “aprendre dels que saben”. Per què no ho fem? Per què no som més humils i ens empeltem de les autoritats que tenim? El ventre buit reclama amb roncs d’omplir el pap. El fred de l’hivern ens fa agafar l’abric. Però la ignorància, per contra, no dispara cap alarma dins nostre, ans al contrari, és com un tel que enterboleix els ulls i fa que com més gruixut sigui, menys ens adonem de la pròpia buidor –de coneixement. Sortós aquell que pel camí troba un bon mestre que li pugui enretirar aquest tel.
En un institut envoltat de vinyes, al Penedès, el català pràcticament no se sent. A cada aula hi ha potser uns tres o quatre catalanoparlants que a l’hora de la veritat no es diferencien de la resta, atès que abandonen la llengua pròpia amb absoluta facilitat per parlar amb els altres companys. La taca d’oli de la manca de sensibilitat lingüística sembla imparable. A aquest pas, i com deia la Carme Junyent, aviat el català serà com el llatí: s’estudiarà als centres educatius, però no es parlarà ni allí ni al carrer.
Però ara vull llançar pedres a la meva teulada. La direcció del centre on imparteixo classes, a començament de curs ens dona la directriu d’afavorir l’ús del català com a llengua vehicular a tot arreu, també pel que fa a la comunicació amb les famílies. A la sala de professors, una mestra truca a uns pares i s’hi dirigeix en català, però, ai las, uns segons més tard ja s’ha passat a la llengua colonitzadora. Una conserge em diu que ella parla als joves en castellà perquè “hi arribo més”, i davant d’aquest argument quedo estabornida i opto pel silenci més impotent.
Pel que fa a la cura de la parla, no anem pas millor: els pronoms febles dels professors escassegen; les construccions castellanitzades brollen enmig de tanta sequera de consciència i voluntat; la seva fonètica ja no és genuïna de la llengua catalana… I no diuen que la llengua és transversal? Doncs què coi passa? És que només han de parlar bé els professors de català? Tot docent ha de ser model.
Si us plau, cal exigir d’una punyetera vegada que els mestres –de totes les etapes d’ensenyament– surtin de la universitat amb un bon nivell de llengua, sobretot del registre oral. No pot ser que el sabater vagi mal calçat. A les facultats de Ciències de l’Educació, per exemple, han rebaixat l’aprovat en llengua catalana com si fos un producte del supermercat el preu del qual ha minvat per proximitat de la data de caducitat. I, per acabar, no n’hi ha prou amb això, que també hem de suportar que el Departament d’Educació ens enviï “formadors” de pa sucat amb oli que no saben pas què s’empatollen i per postres parlen tan malament que una hora i mitja sentint com fan a miques la nostra llengua es fa més llarga que un dia sense pa.
Aquells buròcrates de Via Augusta no tenen tel als ulls, sinó cataractes.
