Salvatge i freda és una magnífica antologia de la poesia de K. M., més coneguda com a contista, però que en l’obra poètica desplega una sensibilitat i lirisme molt personals. La traducció acurada i rigorosa de M. Riera, tant pel que fa a la llengua com a l’intent de conservar la mètrica quan és possible, permet als lectors acostar-se a l’obra amb tota la riquesa i musicalitat originals. El volum té un pròleg clar i il·lustratiu de M. Porras, sobre la vida i el món creatiu de l’autora.
L’antologia s’inicia amb Fulles de falguera (1903), escrit quan tenia quinze anys a Nova Zelanda, i recorre la seva trajectòria fins a la mort el 1923 a França, víctima de tuberculosi. La poètica es caracteritza per la presència de temes com la por, la malaltia, els records, el dolor i la mort, amb referències a l’aire, l’alè, el vent o el xiulet del pit, que es converteixen en imatges colpidores de la malaltia. La mort és tractada d’una manera delicada i emotiva en els darrers poemes.
El pas del temps omnipresent, es reflecteix en les estacions de l’any i els canvis de la natura, font constant d’inspiració per K. M., que la descriu amb riquesa cromàtica (escarlata, lila, vermell, groc…) i amb una potència visual que recorda les pintures de Turner. La llum, les postes de sol, les albades i els paisatges de Nova Zelanda o Londres esdevenen escenaris essencials dels seus versos.
La música, present a la seva vida des de la infantesa -tocava el violoncel-impregna l’obra. (Ritme, cadència, repeticions i harmonia). La simfonia de la natura, dels ocells, del mar, del vent o de les flors, apareix com un element més del seu univers poètic.
Els espais íntims i personals: l’habitació d’infantesa, el llit compartit amb els amants, l’habitació d’hotel on lluita sola contra la mort, es barregen amb els paisatges exteriors, creant una comunió plena de força simbòlica i panteista, on natura i emoció s’entrecreuen.
L’ús de recursos literaris, com les preguntes retòriques, les invocacions (a Déu, al sol, a ella mateixa, a les persones estimades), les antítesis (nit i dia, albada i capvespre) o les onomatopeies i repeticions, donen encara més musicalitat i intensitat als poemes.
Un tema clau és el desig de llibertat, i d’elevació, representats en les ales i els ocells. Les fades, les bruixes i els éssers fantàstics formen part d’aquest món simbòlic en què K. M. expressa el seu anhel de volar, d’alliberar-se i de transcendir els límits de la realitat i la malaltia. La seva poesia és una veritable joia que ens convida a passejar per un univers ple de bellesa, emoció i autenticitat.
