Transitant de l’absència a la presència

0
167

La mort de la meva mare m’ha situat al capdavant de les dones de la meva família. L’instint em xiuxiueja, com les altres vegades –quan les àvies han mort–, que aquest és un punt d’inflexió per a la trajectòria vital del nostre llinatge femení. Més enllà de la responsabilitat natural envers les que em segueixen, sento que ara, més que mai, cal indagar en quines considero que són les meves claus per aconseguir accedir a una òptima qualitat de vida. Sigui quina sigui la meva elecció i sigui quina sigui l’elecció de les que em segueixin, serà la que hagi de ser i estarà bé.

 

Abans de morir, la meva mare, tot i que ja pràcticament no menjava sòlid i que al meu pare no li agrada, va comprar peix. Dies després del nou viatge que la mare acaba d’emprendre, el meu pare, desbordat per les circumstàncies, em demanà que buidés el congelador de casa seva i que m’ho endugués tot perquè ell, que no sap el que és cuinar, no en faria res. I així ho vaig fer. I tot conduint cap a casa vaig pensar que estaria bé aprofitar aquell peix per fer un plat de fideuada, que és un dels àpats preferits de la meva filla, la seva neta. I així va ser, com un dia d’entre setmana –que normalment es va més per feina– vaig cuinar per a nosaltres dues, com si d’un ritual es tractés, aquells ingredients tan saborosos.

 

Va arribar l’hora de dinar i la taula feia goig. Jo satisfeta i la meva filla sorpresa agradablement per la tria d’un plat tant del seu gust i “tant de mudar” en un dia normal i corrent, ens vam asseure a taula. Era un dia rúfol però, tant bon punt vam començar a assaborir aquell plaer culinari… va sortir el sol i, per tant, d’alguna manera, va ser com si la iaia aprovés la manera com havíem decidit gaudir de les menges que ella, sense saber-ne el destí final, havia adquirit. Ho vam comentar i, certament, vam sentir la seva presència… potser més, fins i tot, que si hagués estat físicament asseguda al voltant de la taula.

FER UN COMENTARI