Hi ha un tram de l’ensenyament, el comprès entre els 12 anys i els 14, que costa d’ubicar: és una prolongació de la Primària, com establia la Llei Educativa de 1970 (Llei Vilar-Palasí), que allargava dos anys la primària.
L’any 1990 la LOGSE la va succeir, i l’edat 12 – 14 no estava tractada ni com un allargament de l’escola ni com una introducció a l’institut. L’any 2006 fou derogada i substituïda per la Llei Orgànica d’Educació, però l’edat 12 – 14 continuava sense ser correctament configurada. Quin tractament se li ha de donar?
La sensació d’indefinició, tot i els canvis de lleis, continua pendent. L’any 2008 Ernest Maragall, aleshores conseller d’Educació, va anar a una escola que tenia també un institut amb el mateix nom, però supeditat a l’Institut Ausiàs March. En lloc que Maragall fes un discurs, la proposta que se li va fer era que els alumnes li fessin preguntes. Recordo molt la que li van fer els nois i noies de sisè: “Dius que per superar el distanciament escola-institut i pautar raonadament les modificacions tant de continguts com de tracte a l’alumne seria necessari la creació de molts instituts escola; per què és tan complicat que es reconegui a la pràctica aquesta possibilitat”? Van haver de passar dos anys perquè es reconegués aquell institut-escola. I és que aquesta és, crec, la millor solució a la qüestió: què en fem dels 12 – 14? No crec que la tria sigui si escola o institut, penso que el que és important, irrenunciable, és que entre una i altra hi hagi una continuïtat fruit del treball conjunt del professorat. L’institut-escola entenc que és la solució òptima: un professorat amb un únic projecte educatiu que atén els nois i les noies d’acord amb aquest projecte evolutiu.
Una altra possibilitat assajada durant anys en una zona escolar de Barcelona és establir una vinculació entre algunes escoles i un institut, de manera que el pas de primària a ESO es pugui fer de manera establerta anteriorment, treballada conjuntament entre el professorat (cicle superior de Primària i primer cicle de l’ESO). No es tracta únicament d’establir i pautar la demanda d’ensenyament entre aquests cursos, cal establir clarament la demanda a l’alumne i també al noi i noia a qui es destina la demanda d’ensenyament.
No estic parlant d’establir un termini d’uns dies en què els alumnes estiguessin a ESO però encara tractats com a Primària. És més complex i engrescador, es tracta de saber estimular i acompanyar els passos maduratius i d’aprenentatge que donen sentit a l’etapa 12 – 14 anys. L’alumne necessita sentir-se demandat i el noi o noia precisa sentir-se valorat, orientat i reconegut en el seu treball i en la seva evolució personal. L’alumne és l’alumne, el professor és el professor, però no són trinxeres enfrontades sinó conjuntes, i això ho han de viure a l’aula. Els adolescents i preadolescents veuen i valoren les actituds dels adults i detecten fàcilment les paraules buides o sense contingut. Tampoc la lògica dels discursos els és significativa. No és suficient dir-ho, cal practicar-ho i que els nois i noies sentin que no són únicament paraules per a un discurs o un article, sinó un fil conductor que vertebri la vida a l’aula.
