Un futur incert

0
96

Cada cop anem més ofegats com a societat. Com a estudiant de 23 anys, soc coneixedora de la sort que tinc de poder estar independitzada de casa, però potser hauria valgut més la pena no sortir del niu. Els salaris continuen com sempre mentre que els preus no paren d’augmentar. Ahir vaig anar a fer la compra, i productes bàsics han triplicat el seu preu. Ha arribat a un punt en què hem de deixar de viure perquè si no, no arribem a final de més, i ningú sembla fer res. Fins on hem d’arribar? Fins que la corda es trenqui? Tenim una població cada cop més pobra i sense oportunitats i, sincerament, veig el futur cada cop més fosc.

Els joves hauríem de sentir-nos motivats amb els anys que se’ns aproximen, i realment, és al contrari. No podem estalviar ni fer plans de futur. No podem imaginar comprar-nos una casa i no podem viatjar. Gairebé tots els nostres contractes són temporals o de pràctiques i els sous molt escassos, cosa que provoca un veritable problema per cobrir necessitats bàsiques.

Som les generacions que han de construir i mantenir el país, però com ho fem si no podem ni mantenir-nos a nosaltres?

Maria Lorenzo Miró

Albinyana

FER UN COMENTARI