Si a cada bugada es perd un llençol, la nostra llengua n’ha perdut tants, que a hores d’ara gairebé ja no n’hi resta cap que no estigui ben rebregat, descolorit i força desgastat al fons del cossi de la roba bruta. Malauradament els hem anat posant a rentar barrejats amb llengües de colors forts i dominants que destenyeixen i se n’ha esborrat el color original. I era, la nostra llengua, una peça única, com totes les altres que formen el patrimoni lingüístic de la humanitat; una obra d’art de l’evolució humana a través de la qual hem percebut i estructurat el món (m’arriba l’eco de la veu de Miquel Martí i Pol, “Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules”).
Què farem, doncs, si ens les prenen, si ens les deformen o dilueixen? Qui serem aleshores? Sort n’hi ha de la gent que tenen un gavadal de paciència, perquè de vegades és ben fàcil caure en el pou fosc de la ràbia –fum de la impotència.
Paro orella al carrer, farcit de joves –i no tan joves– connectats als mòbils i desconnectats d’unes cagarades de gossos que aviat poden seguir els seus passos de les sabates estant. “No t’agrada molt, veritat?”, sento. Tal vegada volia dir “no t’agrada gaire, oi?” o “no t’agrada massa, oi?” o “no t’agrada prou, oi?”… La influència del mot castellà mucho s’ha escampat com una taca d’oli, empesa, alhora, per la poca esma, la poca cura i la misèria amuntegada que són adob per a les males herbes. Però la mida és el tot. La mida que ens deixa atansar al foc per a sentir-ne l’escalfor sense haver-nos de cremar; la mida de l’aigua caiguda del cel, que massa ho nega tot i massa poc estén la sequera. (Amb la diferència que en el primer cas la nostra voluntat hi té molt a dir i en l’altre no; i com més depèn de nosaltres, més ens pesa). I cada cop es fa més feixuc de mantenir en vida una espècie en perill d’extinció com és la nostra parla. Perquè malgrat que en el llenguatge tot és de tothom, quan van mal dades… el tothom toca el dos. Hem d’anar amb una sabata i una espardenya ara, i ves que no acabem anant descalços!
Si obrim el ventall de mots que ens permeten mesurar la realitat, ens adonem clarament que s’ha anat empetitint tant, que ja no refresca ni els primers fogots de l’amor jove, ni els darrers de l’amor menopàusic. Mesurar, quantificar, matisar. Cadascun dels imperis més antics apareguts fa milers d’anys a les valls de l’Indus, del Tigris i l’Èufrates i del Nil, per mantenir la unificació de les seves ciutats va estandarditzar la llengua escrita, la religió i els patrons de mesura en longitud, volum i pes. I vet aquí que hi ha moltes mesures que fins fa ben poc eren ben útils i ara han caigut en desús. Són aquelles que no han pretès mai de conquerir la precisió absoluta: n’hi ha que prenen com a referent les mans –pam, manat, pessic, dit, grapat–; altres, entitats més abstractes –un pensament de…, una ombra de…, un pèl de…–; altres, formes mínimes –un bri de…., un polsim de…, un esquitx de…, una espurna de…–; altres, el resultat de fragmentar quelcom –rosegó, llesca, glop, presa… Em fa l’efecte que ningú no ha comprat un enfilall de salsitxes a la carnisseria aquest matí; que ningú no exclama un “quin bé de déu de cireres!”, ni gaire quitxalla demana dues llesques de pa amb dues preses de xocolata, ni ningú deu haver entomat l’amenaça d’un gec d’hòsties darrerament.
Per què es dóna aquesta pèrdua de la capacitat de relació? Potser tot plegat no és res més que la torna –del pa de cada dia– que ens donen en comprar tanta exactitud disfressada de progrés. La torna d’una vida més deshumanitzada. Acabo d’estendre al sol un llençol tan vell i malmès que un cop de vent el podria esquinçar en un santiamén, i a parer meu que ja no caldria apedaçar-lo tampoc. Paro taula. Una platerada de dubtes i neguits amb un pensament de pebre que m’humiteja els ulls. I espero, encara –ingènuament– malgrat tot, unes postres dolces.
