Em toca passejar amunt i avall durant la mitja hora de l’esbarjo. Així prenc l’aire net, el sol tímid i deixo anar la frustració coagulada al llarg de les tres hores anteriors mirant de fer que joves de quinze anys encadenin dues frases seguides en català –una quimera.
Com és possible que nens de dotze anys arribin a l’etapa de secundària sense saber parlar en català quan han estat escolaritzats aquí des dels tres anys? (Ja no cal que aspirem a l’escriptura, valga’m déu: estaria ben contenta si a hores d’ara tinguéssim la llengua oral assegurada més enllà d’albirar altres registres). Només em ve una sola resposta al magí: a primària no es fa la feina ben feta. Allò que hem de menester és que la planta creixi bé des de l’origen, quan aixeca pocs pams de terra, perquè després costa massa de redreçar –o ja no és possible.
La frustració em sobreïx de les butxaques, i la vaig deixant caure a cada passa atzarosa que faig entremig de crits, rialles, empentes… Dissimuladament, com feia el protagonista de l’esplèndida pel·lícula Cadena perpètua amb les pedres i la sorra extretes del forat que cada nit feia més gros darrere el pòster d’una actriu exuberant. Tot i que les engrunes d’Andy Dufresne eren d’esperança. Les meves, de desesperança.
De cop i volta m’aturo. Miro al meu voltant. A terra hi ha un entrepà, encara mig vestit de paper d’alumini, i tot just encetat. “Van tips, avui”, penso. Palplantada, dubto el temps de dos batecs del cor. “No hi fa res, que pensin el que vulguin”. M’ajupo, l’agafo, l’embolcallo del tot i me’l poso a dins la bossa. “El meu gos estarà content”. La veritat és que no puc sofrir veure que es llenci pa. Per mitja poma no hagués fet esment de res. I és que el pa té l’aura d’allò sagrat que, malgrat els vents incrèduls que fa tant de temps que bufen, s’ha pogut conservar dissolt amb la farina i el llevat. A casa, les engrunes de llescar el pa o les molles oblidades a les tovalles són sempre per als moixons que vulguin fer una visita a la meva eixida.
Toca el timbre: retirada cap a dins les aules. En la pròxima classe els explicaré per què una hora se’m pot fer tan llarga com un dia sense pa, per què el millor epitafi que conec és “ha sigut un tros de pa” i per què aquestes perles de la nostra llengua no funcionarien amb cap altre aliment. I a l’hora de Literatura Universal, copsarem com Gregor Samsa, el protagonista de La metamorfosi de Kafka, convertit en un insecte monstruós, mira d’obrir la porta de la seva cambra amb la boca. Tal vegada a mi també em caldria adaptar-me a la crua i absurda realitat embolicada amb un trist paper de plata.
