El govern de Pedro Sánchez menteix i s’afegeix a la condemna pel fet de reconèixer que els més de dos-cents anys de presó demanats per la Fiscalia de l’Estat són l’expressió penal de les falsedats i la mala fe de la instrucció. El mateix Diego López Garrido, redactor del punt del Codi Penal que es vol aplicar, diu: “En el codi penal, la violència no és una hipòtesi. La violència ha de ser un fet constatat. Per tant, [tot] és una interpretació jurídicament incorrecta”. Perquè… algú ha vist violència? S’han amagat mai les intencions d’independència? Estaven prohibides? Quina majoria governava a Catalunya?
Un cop més ens hem adonat de qui és i com és l’Estat. No oblidem que la versió falsejada de la violència és una coartada per negar-nos el dret a l’autodeterminació. No tots els qui des de fora semblen comprendre, ho entenen.
Vicent Partal diu a Vilaweb que aquesta demanda de penes “ha de significar un punt de reencontre de tot l’independentisme. I de reinici”. Necessitem unitat estratègica i saber per on hem d’anar. Puigdemont, Torra, Junqueras, Carles Riera, etc. han de fer una unitat “a la catalana”, pràctica. L’han d’endevinar atenent el geni del país, dels partits i de la gent. L’han d’aprendre a fer amb les entitats, superant ànsies de domini i d’inútil supervivència, greuges passats, pureses revolucionàries i la temptació del qui “dia passa, any empeny”. Necessitem veure’ls en declaracions conjuntes.
La brutalitat de la repressió demana astúcia per somoure la soca i una voluntat comuna i concertada. Cal no demanar heroismes a tort i a dret, i sí valorar el gest discret i eficaç. Hem de trobar-nos en aquella desobediència civil i pacífica, generosa, que dignifica i fa feina.
…I sortides al carrer, però amb lleis eficaces al Parlament i un govern per a tot el país; un govern que sigui bo i que ho sembli. Necessitem lleis i impostos socials; un estil d’ajuntaments més democràtics, més socials i pedagògics.
També calma, si convé, però amb remor de fons. Més el recurs als tribunals internacionals, a la força econòmica i persuasiva de les ambaixades; als actes culturals que fan estimar allò que ens neguen i a reclamar-ho amb la força d’una nova realitat…
