Encara es canta a les universitats quan es nomena un/a doctor honori causa, es tracta d’un himne pentecostal del segle IX, herència eclesial de les universitats. Una invocació als set dons de l’Esperit Sant que, per l’aleatorietat de la seva manifestació, ni pot amenaçar els principis d’una ciència entre l’atzar i la necessitat, ni el principi d’incertesa que, com el vent, bufa allà on vol. És el mateix himne que precedeix el conclave a la capella Sixtina malgrat que, en dos mil anys de pontificats, trobem papes màrtirs fins arribar a la sensibilitat i el compromís de Francesco, a més d’ autèntics criminals i falsaris, protectors de dictadors i pederastes, resultat de votacions precedides de conspiracions, difamacions i lluites pel poder més terrenal. I l’Esperit Sant de notari, a disposar…
Soc llec en la matèria i doctores, com Teresa de Jesús, té l’Església, però sospito que s’ajudaria l’Esperit Sant si de manera paritària s’incorporessin 135 electores a la cúria. Dones que podrien aportar dons que no discriminen sexe ni raça: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat, temor de Déu. Crear ponts interiors, sabent que els primers cristians vivien mes igualitàriament i sense celibat obligatori. Mentrestant, en un mon convuls amb l’ONU lligada de mans pel dret de veto, el crit de l’Aliança de Civilitzacions/Religions per la pau per no caure en el zero existencial de la indiferència, la impunitat i la desigualtat. Malgrat tot, l’esperança…
Lluis Díaz Ruiz
Vilafranca del Penedès
