Violència i diàleg

0
89

Les imatges que es van veure la setmana de la incendiària sentència del judici als presos polítics catalans, de focs al mig del carrer, barricades, llançament d’objectes, trets i càrregues policials, són inadmissibles. L’anomenat Procés portava anys i panys de manifestacions massives, multitudinàries, com no se’n veuen altres a tot Europa, i sense mai cap incident. S’ha caracteritzat precisament per ser un moviment pacífic, transversal en el sentit que hi havia gent de totes les edats i classes socials. I no, tots aquests centenars de milers de persones que durant anys s’han mobilitzat de manera festiva –com s’ha dit mil vegades, sense llençar ni un paper a terra–, per molt que hi hagi qui té interès a vendre-ho d’una altra manera, no s’han convertit de cop i volta en persones violentes que incendien contenidors i causen estralls a la via pública del bell mig de Barcelona. Ans al contrari. Ni que fes anys que interessadament es fes creure Ebre enllà que era així. En canvi, si en aquest temps algú ha actuat amb violència, ha estat l’Estat. No cal recordar l’1-O, tothom el té el cap. Fa dos anys van estar atracats al Piolín i, ves per on, ara, que han tornat a desembarcar a Catalunya, i aquest cop amb la complicitat activa dels Mossos d’Esquadra, hi ha tornat a haver escenes de violència al carrer. Fins al punt que quatre persones han perdut un ull. Quina barbaritat!

Ja el dia de la sentència, Policia Nacionals i Mossos d’Esquadra van encendre la flama amb els manifestants que pacíficament, com sempre, s’havien acostat a l’aeroport. Dona la sensació que, per una banda, la Policia Nacional ha vingut a provocar. I per altra banda, els Mossos sembla que s’hagin volgut fer perdonar la seva resposta ponderada –com hauria de ser sempre, per part dels cossos de seguretat– de l’1 d’octubre. Cal denunciar-ho, doncs, amb totes les lletres: els Mossos han actuat amb violència excessiva; la Policia Nacional ha actuat amb violència excessiva; i un reduïdíssim nombre de manifestants han contestat amb violència i han fet malbé de nit el que s’havia anat construint de dia, any rere any. Tots ells s’han de denunciar.

En aquest context, les crides a parlar –necessàries– són buides de contingut. Sánchez no té cap proposta a fer a Catalunya. Cap. Xarop d’estopa. I les crides de Torra no són altra cosa que gesticulació. La sensació, la trista sensació, és que passades les eleccions seguirem enrocats.

FER UN COMENTARI