Vist per sentència

0
205

El judici-farsa ha quedat vist per sentència. Les conclusions dels fiscals i acusació particular, àvids de sang independentista, estaven dictades d’antuvi, amb l’aquiescència i l’assentiment convençut d’un tribunal a qui unes defenses brillants i uns succedanis de proves que no s’agafen ni amb pinces, faran immutar del seu convenciment que han aturat l’onzena plaga d’Egipte. Durant aquesta causa general contra Catalunya ha quedat clar que per molta retòrica independentista, amb les ganes no n’hi havia prou. Ni hi va haver altra violència que la d’una policia espanyola que en cap moment tenia l’objectiu d’aturar les votacions, sinó d’infligir un correctiu exemplar, venjatiu, a un poble organitzat que havia deixat l’Estat i tot el seu poder en evidència; ni hi havia cap exèrcit armat que pogués ni volgués defensar cap alçament. L’1-O va ser un acte democràtic de desobediència civil i les conseqüències es veuran a llarg termini. La independència està declarada pel Parlament; això té un alt significat polític, però no té transcendència legal, no hi ha aplicació pràctica ni era possible, encara que a bona part de l’independentisme li ho haguessin pogut fer creure. El Suprem ha de jutjar fets concrets, i no té per on agafar-se per culpar penalment el Govern, la presidenta del Parlament i els Jordis de rebel·lió, sedició i segurament tampoc de malversació. Però el Tribunal té pressa per sentenciar, per inhabilitar-los per a càrrec públic (ser presents al Parlament Europeu fa mal) i per escarmentar l’independentisme per tota una generació, almenys.

Tot amb tot, el sobiranisme no retrocedeix. Ni eleccions tramposes, amb els líders polítics a la presó o a l’exili com les del 21-D, les estatals o les europees, han minvat la seva força. El problema de la relació de Catalunya amb Espanya és polític i Espanya la vol resoldre amb mà dura. Com sempre ha resolt els seus conflictes. Sense pacte. Encara que la repressió tingui l’efecte contrari. Fins ara, no hi ha hagut cap oferta, cap proposta de solució al conflicte. Bé, sí, donar el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport de Barcelona. I tots contents. Però l’Estat segueix a pinyó fix el seu pla per anihilar un ideari que, encara que ara per ara no pugui tenir una translació pràctica, està ben consolidat en un percentatge molt proper a la meitat de la població. Que no és poc. Ara no poden permetre que Barcelona tingui un alcalde independentista i quan Colau ja s’havia acomiadat, l’han ungit per evitar-ho de totes totes. I les eleccions a la Cambra de Barcelona? Impugnades. El setge té tots els fronts oberts.

FER UN COMENTARI