Haikus i altres poemes, el nou llibre d’Oriol Pi de Cabanyes, conegut per la narrativa i l’assaig compromès amb el país, irromp amb força en la poesia amb un domini del llenguatge i del pensament que evidencia una llarga maduresa intel·lectual. El desig és: que aquest llibre sigui l’inici d’un llarg camí poètic.
La primera part s’estructura en 154 haikus, tots titulats, un fet poc habitual, que actua com un quart vers conceptual. L’autor segueix el cànon japonès (5-7-5). El haiku és poesia del temps: del pas de les estacions (kigo) i dels moments del dia. I la doble coordenada es converteix en mesura de l’existència.
La llum n’és l’eix simbòlic: alba, crepuscle, foscor, lluna. Els colors construeixen una poètica visual. El paisatge és mediterrani: vinyes, marges de pedra seca, ametllers, rierols, mar, foc, i el far, que guia i imposa. La natura no és decorativa: animals i fenòmens atmosfèrics actuen com a marcadors temporals i vitals. Tot respira una serenor japonesa, filtrada amb una sensibilitat profundament nostrada, amb un fil sedós d’amor.
La mort hi és present sense estridència: presències immaterials, cicle vital. “El camp reposa, res no mor”. Aquesta visió connecta amb la saviesa oriental i el classicisme mediterrani. Hi ha referències al mite, la religió i el cosmos, que ordenen l’any i la vida. Un dels encerts és el diàleg intern entre haikus: imatges i mots que reapareixen i creen unitat i cohesió temàtica, amb elegància serena i intensitat continguda.
La segona part abandona el haiku i adopta estrofes de mètrica diversa. El to esdevé més existencial, territori de l’“humà, massa humà”. Hi persisteixen impressions del Japó i la mirada interior, en diàleg amb el paisatge mediterrani. Eliot, Nietzsche, Rilke i Maragall apareixen com a referents.
La mort pren cos concret: persones estimades, cementiris, memòria compartida. Vida i mort formen una realitat indissociable. La tradició jueva –Kaddish, Yizkor, Moisès– construeix un rerefons espiritual que interroga més que no pas predica.
En el llibre hi ha la història col·lectiva: Bíblia, guerra, exili, refugiats. El passat es planta davant, “com un llençol estès”. La pregunta ètica és: “quins déus serveixes?”. El llibre aborda la crítica política i la situació la llengua. Salvar mots és resistir.
Els darrers poemes tanquen el cercle. Tot és fràgil, tot és finit. Potser l’únic que perdura és “viure en consonància” –amb la terra, els altres, la llengua, l’art, la bondat, la bellesa i el temps. Un llibre lúcid, d’alta exigència poètica, que convida a una lectura lenta, com el temps que importa.
https://desigdellegir.wordpress.com
