Amb parsimònia (I)

0
139

Despertador, dutxa, esmorzar, motxilla, cotxe, bus o cames… És la cursa de cada matí on sempre guanya la mateixa: la pressa. Els altres corredors queden darrere seu traient un pam de llengua amb cara de pomes agres.

“Cal anar a l’hora” –en sentit literal: ens afanyem, apressem el pas, correm i fem córrer… i quan ja no hi ha pressa, els peus ja no se’n recorden de fer passes més tranquil·les, la qual cosa és un símptoma prou clar que no “hi anem gaire, a l’hora” –en sentit figurat, aquest cop. I que n’és de rar sentir allò de “cap a quarts de deu, ja farem cap”, “cap al tard” o “al vespre”: expressions que han caigut gairebé totes al calaix de l’oblit perquè fet i fet són massa permissives, deixen massa marge de temps –per pensar on entaforar– fora de l’exactitud i de la precisió. Ara el rellotge digital marca i esmicola el temps i nosaltres n’apleguem les engrunes. I en un món fet de pressa disfressada d’eficiència i de “competència” –sempre competint és tan cansat!–, no queda lloc per als “quarts de deu…”.

“Per què ha desaparegut el plaer de la lentitud?”, es demana un personatge de Kundera en la seva novel·la La lentitud. Al meu poble hi ha un pagès que té un pas lent però ferm, més ben dit, lent i ferm, que sempre és igual, tant si és dilluns com diumenge, tant si fa bo com si l’enxampa a mig camí de casa un bon xàfec. No coneix la pressa. Hi ha gent que el troba graciós per això mateix, però aquesta gràcia a voltes està tenyida del judici d’aquell que se’n riu de dalt estant, des de la trona de la “modernitat” o del “progrés”: aquest bon home els sembla arcaic i no adaptat al seu temps –però quin “temps” deu ser aquest, el seu, el teu, el meu…? Són unes passes fetes de paciència i parsimònia, hi ressona la saviesa de la lentitud. Però arrosseguem, culturalment, la connotació de negativitat associada a la lentitud, perquè, per exemple, i sense anar més lluny, la “lentitud a pensar, a judicar” és la definició de la peresa, el darrer dels pecats capitals!

Les paraules ja van vestides, cadascuna amb la definició que la història de la llengua –que és la nostra història– li ha atorgat. Però de vegades, no sense escapar-nos de certa confusió, les mig despullem i tornem a vestir al nostre gust –o a la nostra conveniència–, amagant-ne un dels seus sentits o afegint-hi un sentit que no li és propi…, la qual cosa pot arribar a ser un xic perillós, o si més no tendenciós (i tirant encara més enllà ja es tractaria de l’ús manipulador del llenguatge, bèstia que es va engreixant a cor què vols, cor què desitges ja fa dies).

A poc a poc i bona lletra, doncs (exceptuant velocistes i metges –de cal·ligrafia desconeguda).

FER UN COMENTARI