Amb parsimònia (II)

0
75

El mot parsimònia és derivat de parcere, que volia dir “perdonar, estalviar”, i que des d’aquí ha adquirit el sentit de “parquedat en l’acció, en els moviments”. I la lentitud n’aguanta els fonaments. Tal vegada aquesta lentitud sigui senyal de felicitat, de res més. El pagès mira, escolta, deixa fer. Amb paciència: l’amor és paciència –o la paciència és amor. Segons el diccionari, la paciència és “virtut del qui sap suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs, qualitat del qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que triga…”; el rovell d’aquest ou és el patir mateix –paciència ve de la forma llatina pati que vol dir “patir”, per això el qui és pacient suporta estimant… Ras i curt, la paciència és, en paraules de Josep Pla, “la millor escola per anar tirant”, i d’això es tracta, de res més que d’anar tirant.

Però aviat arriba la bèstia de la immediatesa, que devora arreu i a tort i a dret. Com més menja, més gana té. Un cop, per Nadal vaig sentir que uns pares justificaven el fet que el tió ja cagués joguines més grosses “perquè així els nens no s’han d’esperar tant”, com si hi hagués tants dies entre Nadal i Reis! Als pobres infants els estem encomanant la dèria de la pressa i robant el goig de l’espera –tan lenta! Quan l’espera omple de sentit qualsevol vigília. I la vigília és el millor: tot és possible encara, s’albira amb desig, no hi ha lloc per a la desil·lusió ni la decepció, i el pensament reposa en un coixí fet de retalls de “potser”. Deia la guineu a El petit Príncep: “Si vens, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit, descobriré què val la felicitat”.

Quan caminem xino-xano, quan vaguem per aquí i per allà, podem alhora veure allò que mirem, adonar-nos de les coses més insignificants –però significatives contemplades de prop– que requereixen una mirada atenta per ser descobertes. Una mirada atenta vol un cert deteniment o alentiment de la marxa. La lentitud, doncs, ens permet aquest contemplar o veure-hi ulls enfora, i també ulls endins. Quan volem vagar pels camins –clars, foscos o fets de penombra– de la memòria, les nostres passes es fan lentes, lleugeres, fonedisses fins a aturar-se, mentre que ulls endins continuem evocant. Per contra, qui no ha accelerat el pas per mirar d’escapar d’un passat dolorós recent, talment com si visqués el temps com una distància espacial? Córrer per oblidar. Aturar-se per recordar. Deu haver-hi un “vincle secret” –com diu Kundera– entre la lentitud i la memòria, entre la velocitat i l’oblit.

Si la foguera que ens escalfa i ens fa llum fos la memòria que ens evoca, que ens torna a…, massa a prop seu ens cremaríem –les paraules de vegades poden cremar de tan clarividents–, però massa lluny no en sentiríem l’escalfor –ni el sentit–, només la fredor del buit, de l’oblit. Tal vegada ens convé més aviat la penombra, ni aquí ni allí, ni massa, ni massa poc; l’oblit i el record que són els caps d’un cordill que estirem més enllà o més ençà i fem anar com bonament podem.

FER UN COMENTARI