Soc un miracle

Conec algunes famílies que tenen la nevera plena de menjar orgànic i la butxaca plena de calers, és clar. Conec gent que es dedica a ensinistrar gent en el camp bast i acolorit de les dietes saludables; en termes tan moderns com ridículs s’autoanomenen couchings nutricionals i una de les màximes que difonen és “la teva salut és el més important a la teva vida”. Conec gent que corrent per arribar a la meta de la salut total ha perdut la salut parcial pel camí. I n’hauríem de tenir prou amb un tros de pastís, d’alegria o de salut –no deia la veu popular que qui tot ho vol, tot ho perd? Conec gent que només fa ioga damunt de màrfegues de cotó orgànic i cultiva el seu cos, el venera, i alhora oblida el cap que en principi ho presidia tot. Conec gent de vida immensament saludable i responsable que fan cada setmana una comanda important d’egocentrisme que no els cap a la nevera de doble porta.

No em cal ser metge per pensar què coi és la salut i què coi volen que sigui. Fins fa relativament poc n’hi havia prou d’haver sobreviscut a truculències exagerades –pòlio, tuberculosi– per a dir-se sa i dedicar-se a viure, entre la certesa i la incertesa, sota els capricis de la sort o la dissort que planessin damunt nostre. Ara, estar sa es defineix cada cop menys per l’absència de malalties i cada cop més per portar un estil de vida saludable, sostingut en el credo optimista que si es fa el correcte serem millors persones i aconseguirem burlar el mal. Semideus, potser? En l’estil de vida saludable hi fa niu la promesa de viure per sempre.

Li pregunto a un company crudívor per què menja només coses crues? Diu que perquè respecta el planeta i el seu propi cos. Insisteixo: però per a què? Diu: per a sentir-me bé. Insisteixo: sentir-se bé per a què. Diu: sentir-me bé per sentir-me bé. En la seva autobiografia, l’escriptor americà Mark Twain deia: “Hi ha persones que es priven severament de tots i cadascun dels comestibles, bevibles i fumables que per qualsevol raó hagin adquirit una reputació dubtosa. Paguen aquest preu per la salut. I salut és l’única cosa que en treuen. És com si paguessis tota la teva fortuna per una vaca que ja no fa llet”.

A internet hi ha titulars com ara: “La llet, un innocent verí; sucre, un dolç suïcidi; menjar carn vermella diàriament t’atansa a la mort; la cigarreta et mata; beure alcohol és dolent, per poc que sigui”. Després de parlar amb persones que tenen una cura extrema per la procedència d’allò que mengen com si tractessin amb material explosiu, he arribat a una conclusió: soc un miracle. Faig servir sabons de cos i cabell de marca no t’hi fixis que deuen estar plens de substàncies nocives que la meva pell ignorant i confiada absorbeix i converteix en estralls que desconec. Fumo: no massa, però fumo, cosa que em duu de pet al càncer de pulmó amb l’etiqueta de persona inconscient i egoista; fumar ja no és una decisió individual sinó l’acció premeditada d’un grup d’assassins. Tinc una dieta variada però el rebost és farcit de porqueries nefastes, insanes i boníssimes: hi ha pastes seques —no integrals—, sucre, melmelada industrial, sal, cafè, vi i cava, farina comuna, arròs no integral, llaunes de conserva, bosses de patates fregides, xocolata i , a la nevera, pollastre i carn no orgànics, que vol dir que fa anys que m’empasso pesticides, hormones i contribueixo al maltractament animal per postres.

Jo vull menjar sense el remordiment de no haver llegit primer l’etiqueta del producte que ja em corre gola avall. Vull beure el que vulgui i quan vulgui: Josep Pla deia que de la persona a qui no li agrada el vi no te’n pots refiar, raó de més per beure. No vull flagel·lar-me pensant en la cigarreta que m’acabo de fumar pensant que ja m’ha començat a matar lentament. Vull ser un adult que decideix els seus bons hàbits i els seus vicis des de la dignitat intransferible, des de la intimitat inviolable plena d’encerts caducats i d’errors per encetar.