Les xarxes socials han dut la possibilitat de compartir projectes amb gent que són molt lluny, la immediatesa de la informació, l’entreteniment fàcil davant la pantalla, poder trobar parella per una hora o una mica més… Però informació no vol pas dir coneixement, xatejar no vol dir enraonar, lligar pel tinder no vol dir festejar. Les xarxes, com les teranyines, són enganxoses, i la seva força és tan gran que un cop hi has caigut, ja has begut oli, perquè crea dependència i canvia la manera d’interactuar de les persones: hi ha gent que es parla pel xat i quan es veuen un dia al carrer gairebé no es miren als ulls ni saben què dir-se. La mirada atenta s’ha perdut pel camí. I si no hi ha una mirada atenta endins i enfora d’un mateix, tot allò que una persona fa serà banal, superficial, mediocre.
Per postres, a mi m’importa un rave saber que has anat d’excursió al Montseny o el sushi que has menjat en un restaurant, o que el teu xicot i tu esteu molt enamorats com es pot constatar amb el petó immortalitzat per un segon a la selfie que us heu fet. Aquest continu exhibicionisme de la vida íntima de les persones, a parer meu, denota indefectiblement una buidor espiritual. La continuada connexió amb els altres a través de les xarxes socials elimina el temps necessari per poder rumiar, contemplar, badar. Badar, que vol dir “abstreure’s, encantar-se mirant alguna cosa”, ha perdut terreny en una societat tan dirigida i accelerada com la nostra. I la solitud aviat serà un plat exòtic.
Els llops vestits amb pell de xai pintada amb colors vius i seductors, això és els que tenen el poder econòmic i, per tant, també l’ideològic en certa manera, no estan mai tips i ens devoren sense miraments i sense descans. Ens volen mansois –no com a rius amb torrents, sense ramals, empesos endavant, sinó com a basses d’aigües estancades i silencioses, tard o d’hora putrefactes, que no són mogudes per res, i de les quals tampoc no en surt res. Caldrà, doncs, prendre consciència dels perills i resistir. Això sí, amb la força de la paciència, que, com deia Leopardi, és la més estoica de les virtuts, precisament perquè no té cap aparença d’heroïcitat.
M’ha encantat.
Gràcies!