La mandra és el setè pecat capital. El capitalisme –i els artífexs de la Revolució Industrial– ha anat convencent les masses dels beneficis del treballar fort, tediós i disciplinat. Hi ha un fotimer de llibres d’autoajuda que ofereixen estratègies perquè siguem més productius, beguem menys i treballem més. Soc pecadora, doncs. Però no em fa por l’infern, ja tinc la pell cremada.
El treball és una maledicció que ens ha caigut al damunt per culpa de la serp del Jardí de l’Edèn. Tan bé que estàvem! Va ser aquella serpota que va fer néixer el desig material en els cors d’Adam i Eva, aquella parella d’innocents que es va condemnar a treballar i a patir. Però si Jesús mateix va afirmar: “Observeu com creixen els lliris del camp, no es cansen ni filen” (sant Mateu 6. 28-29), hauríem de creure. Fins i tot Déu va donar un bon exemple al Gènesi: després de treballar durant sis dies, va descansar la resta de l’eternitat (entre poc i massa, jo amb menys m’hi conformaria).
S’hi està tan bé ajagut al llit mig despert, sense haver de tenir pressa per llevar-se! Sense fer res, tan sols observant, rumiant, llegint… La ganduleria pot ser enormement productiva: una persona creativa necessita disposar de llargs períodes de llanguiment, d’indolència i de mirar el sostre per poder desenvolupar les seves idees. Deia Pascal que tota la desgràcia dels homes prové d’una sola cosa, que és no saber romandre en repòs en una habitació. Em sembla que aquest “no fer res reflexiu” és allò que les institucions temen més, perquè un dropo és un pensador i un embrió de revolta. Certament, la introspecció podria comportar conseqüències nefastes: una visió de la veritat, una imatge clara de l’horror del nostre món fracturat i discordant (els nazis tenien una por terrible dels dropos, que consideraven “elements reticents al treball”, i per això mateix els van detenir i enviar als camps de concentració on, tot just arribar, els cosien un triangle negre a la roba com a distintiu de la ganduleria).
Però la inactivitat pot ser ben noble; i segons com, l’activitat, ben vulgar. “L’acció es converteix en el refugi de la gent que no té altra cosa per fer. La seva base és la falta d’imaginació. És l’últim recurs d’aquells que no saben somniar. (…) No fer res de res és allò més difícil del món, allò més difícil i allò més intel·lectual”. Si el gran Oscar Wilde deia això, ja estic més tranquil·la ara que fa una bona estona que miro la boira espessa darrere els vidres. És més, puc arribar a pensar en la llibertat i la inactivitat com a pràcticament sinònims. Un dropo és un pensador i un somniador i és feroçment independent, encara que somniï truites.
Tothom coneix la faula de la formiga i la cigala i tothom –o gairebé– creu que la bona de la història és la formiga, tan treballadora –però tan previsible i avorrida–, la qual no està per orgues i no s’atura ni un instant per sentir el cant de la cigala panxacontenta. Tanmateix, és aquesta petita soprano que fa allò que li agrada, que entre cançó i cançó mira de fer petar la xerrada amb alguna bestiola distreta, que bada i que té l’ànim reposat i veu passar les hores. Ara fos a fer, si algú em preguntés què vull ser de gran, respondria que vull ser com la cigala. Llàstima que ja ho soc, de gran. En tot cas, ho deixo aquí, que la mandra em crida: santa mandra gloriosa guardeu-me de treballar, que la nit és per dormir i el dia per descansar.
