Avui no he pogut anar al mercat i he demanat a uns veïns si em podien dur una mica de verdura i fruita. Són una família berber originària del Marroc. Al cap d’una estona m’han portat la comanda i a més a més un plat de galetes casolanes boníssimes. La seva generositat és intrínseca a la seva cultura, igual que la seva hospitalitat. No puc negar que el seu gest m’ha deixat fora de joc. Aleshores he pensat que per Pasqua els podria fer una mona. Seria com tancar el cercle: etimològicament, “mona” prové de l’àrab antic, on per “mûna” s’entenia un tribut d’arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. D’aquesta llengua hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de monus (“present” o “ofrena”). Decididament, el mar Mediterrani és un pont de mar blava.
Diumenge i dilluns de Pasqua aplegarà famílies al voltant de la taula. Xalarem. No sé de cap celebració que no passi per la cuina. Un àpat, copiós o frugal, acompanya sempre penes i alegries. Els antropòlegs diuen que l’Homo erectus va aprendre a cuinar i va duplicar la mida del seu cervell al llarg de 600.000 anys; en canvi, els goril·les no van seguir el mateix camí, ja que mengen només aliments crus. Per tant, la humanitat va fer una passa de gegant quan va idear els fogons. Alerta als crudívors, que podrien patir una involució.
Encara més, no hi ha amor sense cuina. “La pràctica de l’amor és inconcebible entre persones malmenjades i més aviat afamades”, va escriure Josep Pla. És clar, a la panxa de l’enamorat o l’enamorada les papallonetes es deuen espantar amb tant de roncs de budells buits.
D’altra banda, la cuina també ha estat d’antuvi una mena de llenguatge per expressar sentiments, decisions… Em ve al cap la frase feta “m’han donat carbasses”, ja força en desús, que significa que s’ha rebut una negativa per part d’algú. L’origen de la frase es remunta a un vell costum de la pagesia, avui ja perdut, quan es disposaven els tractes per a un festeig. Era costum que el noi que pretenia una noia anés a fer una visita a casa seva, per parlar del dot que els pares d’ella li donarien i del que els pares d’ell aportarien al casament. Un cop feta aquesta primera trobada, sovint s’acordava tornar a fer una segona visita al cap d’unes setmanes i, durant aquest temps, cada família feia les indagacions oportunes sobre l’altra.
Si es trobava que el futur casament no era convenient per al noi, segons el parer de la seva família, es buscava una bona excusa per no fer la visita prevista dies enrere i, amb això, tothom es donava per entès. Si, al contrari, era la família de la noia la que no veia amb bons ulls el casament, procurava no haver de dir-ho amb paraules: quan arribava el dia previst, se servia als visitants un plat de carbassa. D’aquesta manera, el pretendent sabia que no hi havia res a fer.
Allà on no arriben les paraules arriba la cuina.
