No hi ha res més veloç que els anys. I si no volem que la mort ens agafi amb els pixats al ventre, cal que pensem una mica com la volem viure. Fa poc vaig llegir, ara no recordo a quin diari digital, que a Galícia una dona va enviar invitacions per al seu funeral imminent. Em va sorprendre positivament. Es fa llista de convidats als batejos, als casaments, fins i tot a la celebració de divorcis. Com és que no se’ns havia acudit que també se’n podria fer per a la darrera celebració que es pot dur a terme en aquest món? Es veu que aquella gallega no podia sofrir imaginar-se de cos present envoltada per alguns corbs que ja l’havien picotejada abans de morir. Per això, doncs, arribat el dia assenyalat, no hi havia ningú que ella no volgués per acompanyar-la fins a la barca d’Aqueront.
(La forma és important. Vaig conèixer dues velles que anaven a tots els enterraments que podien, tant de persones estimades, com merament conegudes, o desconegudes del tot. Més que res hi anaven per prendre mides de com voldrien o no voldrien que fos el seu. Era una distracció, però amb una finalitat educativa, un màster en tipologia funerària del segle XX. Després de cada sessió feien una posada en comú del que havien vist i sentit. El que no sé és si prenien apunts –la memòria és traïdora–, potser en arribar a casa en feien un resum.)
No hi ha res més lleig que un calb amb cabellera; res més lleig que un mesquí amb paraules dolces. M’imagino la cara de sorpresa de cada convidat en rebre la invitació. Això sí, no calia portar cap regal per a l’ocasió, com a molt un ram de flors, naturals si pot ser, que les de plàstic no són biodegradables com la difunta (per a mi l’única raó de pes és que les de plàstic pretenen ser allò que no són).
Callava ella. Callaven tots. I no se sentia enlloc el frec d’ales negres.
L’endemà, tot plegat no arribava a ser ni el polsim d’un record. Ja no era res. Tal com l’amfitriona havia volgut.
Mal viurà qui no sàpiga morir, va dir Sèneca.
