Temps de son i de cafè, de nits escurçades i dies llargs, de nervis i emoció continguda davant del full en blanc. Temps d’exàmens. Records dels meus anys joves.
D’aleshores ençà, els nens ja han pujat d’una altra manera, més avesats a l’examen continu, com el pa nostre de cada dia, més inconscients de la inutilitat i de la inconsistència d’unes notes que ja no fan ni fred ni calor –i que ni paga la pena de mirar de falsificar tal com molts havíem fet quan el pes de les carabasses ens feia arribar a casa una mica més ajupits.
Fa temps que s’han girat i multiplicat les truites: ara se’n fan moltes i de seguides, per la qual cosa surten poc cuites, poc fetes, ves. A més a més, la mida és important –totes les masses piquen, oi? Si dia sí, dia també, trobem la mateixa vianda al plat, aviat n’estarem tips i embafats– i si ens n’afartem, vomitarem. Això pel que fa a la quantitat, però i pel que fa a la qualitat? Tenen sentit, sobretot pensant en l’educació primària i la secundària obligatòria, tants exàmens? Viure ja és un assaig permanent, una prova constant.
Prenc el camí tan fressat de la llengua, i a parer meu encara el fem a les palpentes (no hem sabut aprofitar prou les torxes dels gegants que ens precedeixen). La llengua, la catedral més meravellosa que l’home ha creat. Em pregunto com és que un nen de vuit o nou anys ha d’aprendre de memòria per tal d’aprovar un “control” les regles d’accentuació, però no cal que sàpiga que una pilota pot ser grossa i no pas gran, ni pronunciar amb naturalitat la conjunció que amb vocal neutra? Em pregunto com és que un alumne de l’ESO que té una pronúncia i una sintaxi castellanitzades i un lèxic pobre treu una nota millor que un altre que parla força bé, que té un lèxic més ric, però que fa més errades ortogràfiques? Em pregunto per què ha esdevingut extraordinari el gaudi de la lectura individual o compartida d’un text?
Això no té ni cap ni peus, però tanmateix em serveix per adonar-me que no girem prou rodó. Si ara fos a fer… m’agradaria descobrir que els punts que tanquen les frases del meu text són, en realitat, les taques negres d’una vaca que es van encongir en saltar damunt del meu full ple a vessar de formiguetes negres que de tant en tant necessiten que algú hi posi ordre.
