Tinc un gos. Un gos que forma part de la meva vida, que és un ésser important i únic a casa. Ara no escriuré sobre les virtuts del meu gos, ni sobre el “servei” que fan aquests animals a persones soles o a persones amb alguna mena de problema físic o psíquic, perquè tothom ho sap, això. Vull parlar no pas d’allò que ens donen, sinó d’allò que els donem nosaltres, els humans –molts d’ells encara per humanitzar.
Massa sovint es troben gossos perduts per la carretera, pels carrers, pel bosc. Quan en veig algun, se’m paralitza el pas i el segueixo amb la mirada. De vegades, de tan espantat, fuig sense rumb, a la deriva. A la deriva que algú li ha regalat, potser perquè s’ha fet massa gros, o perquè ja no és tan bon caçador, o perquè, simplement, se n’han cansat. Maleïts siguin, maleïts.
A ciutat, m’ha commogut un espectacle tendre, generós, una imatge que passa desapercebuda als que passen per davant amb les bosses plenes de roba de boutiques, o als que passegen parlant pel mòbil de bestieses que escampen ben fort a tort i a dret. Un sense sostre es parteix un entrepà amb el seu gos, i el tros més gros és per al gos. El dolor sensibilitza. (De fet, moltes persones que viuen al carrer no volen anar a dormir a cap alberg perquè no hi deixen entrar gossos, i prefereixen passar les fredes nits d’hivern al ras que deixar el seu company pelut. Si un és fidel, l’altre també).
La nostra supèrbia d’espècie és il·limitada. No cal ser d’una excessiva clarividència per adonar-nos-en. L’home és, indiscutiblement, un animal que s’adora a si mateix. A base d’un alt concepte de la seva pròpia entitat, ha arribat a convèncer-se que ell és el centre del món i que el món ha estat creat per al seu ús personal i exclusiu. (Deia Joan Fuster que darrerament “ja no hi ha tants misantrops, mal senyal”). I l’home és un animal com els altres, com qualsevol altre —com la vaca o la puça, per mencionar-ne dos de relativament simpàtics—, subjecte al dolor i a la mort. El món és un formiguer, i en l’august funcionament del cosmos tanta importància tenim els uns com les altres. Totes les bèsties, inclosos també nosaltres, és clar, són –sigui dit amb humilitat franciscana– criatures de Nostre Senyor.
Per acabar, tan sols vull afegir que aquell que maltracta un animal ha de ser per força una mala persona. No calen més proves. No em puc imaginar un caçador que ha abandonat el seu gos vell al bosc com a bon pare, o bon amic. En absolut. Aquesta clarividència em provoca un vertigen insofrible, però necessari.
