Fer bé o fer mal? Aquesta és la qüestió. La dicotomia del cel i l’infern. Tot allò que passa al món es podria incloure en un o en l’altre. I em penso que no hi ha terme mig –una terra de ningú on els nostres actes no els mouria cap afany de millora o de destrucció, una vida amorfa i, de fet, inimaginable. La dona que anava a comprar i que duia el seu gosset damunt del carretó perquè, tal com em va dir en veure el meu somriure, no volia caminar: un bocí de cel. Els caçadors que tenen els seus gossos com a mers objectes, com a complements de les seves escopetes: un bocí d’infern.
Els gossos de caça: la pedra a la sabata en la Llei de protecció animal. Perquè finalment PSOE, PP i VOX, en contra de PODEM i de la resta de formacions polítiques, van aconseguir que els gossos de caça no estiguessin emparats per aquesta llei. Com si pel fet de caçar ja no cal fer cas del maltractament que pateixen. Les organitzacions animalistes han subratllat que la seva experiència al capdavant de les protectores d’animals els fa veure la crueltat que pateixen aquests gossos, que els arriben apallissats, amputats i atemorits. Però no passa res. El lobby dels caçadors a l’Estat espanyol té un poder similar al lobby dels que defensen el dret dels ciutadans a posseir i dur armes als Estats Units.
Tot plegat, una barbàrie per culpa de l’home. De l’home a qui no li fa mal al cor de veure, per exemple, els gairebé sis mil llebrers que abandonen a Andalusia quan s’acaba la temporada de caça –i molts ja ni els abandonen, simplement els engeguen un tret i prou. De l’home que té tres o quatre gossos tancats en una caseta de dos metres quadrats als afores del poble i que no treu mai a passejar, per la qual cosa s’enfilen pels reixats en veure algú demanant auxili, demanant pietat, demanant la vida digna que els han robat. El diagnòstic dels veterinaris que en parlen és clar: són bèsties estressades, amb depressió, desequilibrades. Però no passa res. Ningú pot obligar el caçador a treure els seus gossos perquè el seu comportament roí s’acull a la Llei. Així, doncs, aquests pobres i dissortats cans només sortiran per caçar, la resta dels dies, i dels mesos i de l’any, no. I al seu amo no li fa mal al cor perquè no en té, de cor. Al meu poble n’hi ha uns quants d’aquests espècimens, i malauradament fins i tot tenen el suport de l’Ajuntament. Una vergonya. Hi ha algunes persones –commogudes- que s’han ofert per treure aquests gossos malgrat que no siguin seus, però un rotund no ha estat la resposta. Aquests mals caçadors volen que els seus gossos, el dia que els toqui de caçar, surtin afamats, embogits. Sant Francesc d’Assís es posaria les mans al cap.
Tinc un amic biòleg que sempre m’ha dit que aquella persona que maltracta un animal és una mala persona. I, aleshores, malfieu-vos d’aquesta mena de gent, perquè quan ets pacient ho ets a dins i a fora de casa, sempre; quan ets generós, ho ets a l’hivern i a l’estiu, amb els nens o amb els vells; quan ets mesquí ho ets arreu, amb tothom i tothora, malgrat les aparences. Aquell que és, tal com raja, un maltractador d’animals, no té una bona moral i aquesta tara es deixarà veure en diferents facetes de la seva vida. Som els nostres actes, som allò que fem.
A fe de Déu, desitjaria que fossin aquests mals caçadors els que estiguessin tancats, atemorits, embogits.
