Quan en un poble tanca una botiga d’aquelles de tota la vida, d’aquelles que han vist entrar els nostres pares, els nostres avis…, es tanquen moltes vivències darrere seu. És el que ha passat amb Cal Josepet de Sant Joan de Mediona.
Hi havia tota mena de queviures i, sobretot, un embotit molt bo. Però la torna que ens endúiem cada cop que hi anàvem a raure era allò cada cop més difícil de trobar enlloc, un producte selecte i massa escàs: una calidesa humana que no tenia preu, la de l’Eugènia de cal Carlí -la mestressa.
“Diuen que es jubila”, “però si es veu més jove”, “tot ve que arriba, ves”, “ja es trobarà a faltar, ja”. Tothom hi ha pogut dir la seva, de cara enfora. Tanmateix, hi ha sentiments i sensacions que s’estimen més no sortir d’on són: sota la pell de cadascú perquè formen part de l’entranya, i l’entranya vol resguard. Això és, aquest tel de nostàlgia que molts de nosaltres ja hem començat a notar en passar per davant de Cal Josepet i veure-ho tot buit, tot fosc, sense cap remor de veus. L’Eugènia era de la feina, la qual cosa vol dir que la feia molt bé, talment com si hagués estat una artesana a l’hora de servir els altres.
No ha de ser gens fàcil estar cada dia al taulell, de cara a la gent, quan potser no et trobes gaire bé, o pateixes per algú que t’ha de menester, o, simplement, has d’entomar algun retret o algun estirabot d’algun malcarat. Ella ho feia.
Dedicar unes paraules a cada client que fossin personalitzades, per breu i senzill que fos el que es deia. Ella ho feia.
Embolicar d’amabilitat totes les coses que ficàvem al cistell i afegir-hi un somriure sincer al damunt. Ella ho feia.
A mi, particularment, em plaïa de veure-la tan ben vestida, tan polida, tan presumida. Amb tots aquests trets dignificava la seva feina, sense cap mena de dubte. Servir els altres pot donar molt de sentit a la pròpia vida, si s’amaneix amb bonhomia. Ella ho feia. (A tall d’anècdota, no pas insignificant però, Cal Josepet ha estat els darrers anys l’únic comerç del poble on encara es podia quedar a deure).
Anar-hi a comprar era anar a un lloc familiar on molts la feien petar, reien, intercanviaven xafarderies, es queixaven de qui sap què, s’explicaven menudeses –o grandeses– humanes. Un lloc de pas que sense ser llar, ens hi feia sentir. Un lloc de tothom perquè l’Eugènia així ho ha volgut i així ho ha fet.
Tan sols se m’acut dir: gràcies per fer-nos la vida una mica més dolça.
