A parer meu, la classificació entre persones optimistes i pessimistes no va enlloc. La disjuntiva real no és entre optimisme i pessimisme sinó entre esperança i desesperació, o entre esperançats i desesperançats. Entre esperar i desesperar, doncs. Ben mirat, ens passem minuts, hores, dies i anys esperant. El bus, l’entrada a la consulta del metge, l’hora de plegar de la feina, que l’escudella ja no cremi, que algú arribi o també que se’n vagi, la loteria o la lluna en un cove, que ve a ser el mateix.
Esperar és l’activitat més omnipresent de la vida humana –exceptuant la de pensar– que no requereix cap mena de moviment ni esforç evident. Llegeixo a Cien años de soledad: “Rebeca esperaba el amor a las cuatro de la tarde bordando junto a la ventana. Sabía que la mula del correo no llegaba sino cada quince días, pero ella la esperaba siempre.”
És natural com respirar. I, precisament per això, colpeix tant de veure com una persona tira pel dret i decideix no esperar més i es mata.
Vaig trobar un fragment en la novel·la de Georges Bernanos titulada Journal d’un curé de campagne que em va fer pensar molt. Un mossèn rural parlava amb un mossèn més jove sobre la injustícia i en diu això que transcric:
“Sobretot, no creguis que la faràs retrocedir clavant-li la mirada com un domador. No podràs escapar de la seva fascinació, del seu vertigen. No la miris més que el temps just i no ho facis mai sense resar.”
Tal vegada aquest bon home tenia raó i no ens hem de mirar ni les injustícies ni les desgràcies massa estona, ni fer-ho amb una mirada massa clarivident. Si Èdip no va poder suportar de veure amb tanta nitidesa la veritat, de tan feridora que arribava a ser, raó per la qual es va treure els ulls, nosaltres potser tampoc podríem sobreviure si ens quedéssim enganxats a les nostres malures o a les malures del món. Però res més lluny que allò de mirar cap a una altra banda, quan allí van maldades, no és això. El mal no dona treva, certament. Tanmateix, diuen que no hi ha res insuportable ni etern; en la fraseologia popular tenim l’equivalent de la frase feta: “No hi ha mal que duri cent anys ni cos que no el pugui resistir”.
No MIRAR la injustícia més del compte per poder resistir i esperar que es giri la truita, ve-t’ho aquí.
En una altra obra literària també exquisida, Claus i Lucas, de l’escriptora hongaresa Agota Kristof, hi ha un breu diàleg entre els dos personatges principals –que viuen enfonsats en la misèria– molt eloqüent que ens mostra una sortida o, si més no, una marrada plena de …
“–Si un pensa, li resulta impossible estimar-se la vida.
“El meu germà, amb el seu bastó, em va aixecar la barbeta.
“–No pensis. MIRA! Has vist mai abans un cel tan bonic?”
Una marrada plena de contemplació de tota la bellesa que trobem pel camí. MIRAR les coses belles com a consol i antídot davant de la injustícia i del mal. Potser més efectiu que moltes sessions de psicòleg.
