En un institut de secundària de la vora de Vilafranca, assisteixo a una junta d’avaluació (terme calcat del castellà, tot sigui dit) de l’ESO. Abans de començar ja sé que serà dia de rebaixes. El mal és que cal suportar una comèdia infame dedicada a disfressar, sense solta ni volta, els mals resultats dels alumnes. Ara i aquí, no m’entretindré a fer cap anàlisi dels motius d’aquesta mort anunciada del sistema educatiu que patim. Em limitaré a fer quatre apunts sobre detalls i anècdotes que parlen per si sols.
Exàmens de les competències bàsiques a 4t d’ESO: Una servidora ha llegit i corregit més de dues-centes redaccions amb el títol “El meu desig”. M’ha costat uns quants mals de panxa haver d’empassar-me milers de ratlles que no saben què es prediquen; que sovint són indesxifrables perquè la cal·ligrafia ja és una cosa totalment arcaica; que barregen el català i el castellà sense cap mirament, una pista clara que ja ens evidencia quina és en realitat la llengua vehicular entre els joves; que desconeixen els signes de puntuació, talment com si aquestes minúcies fossin mera decoració que es poden estalviar…
Però el fet és que la major part dels autors d’aquests escrits seran aprovats perquè sí.
Mossega’t la llengua! No es pot dir que un alumne és gandul, cal dir que no està prou motivat. No es pot dir, valga’m Déu val, que un alumne és un maleducat, cal dir que li costen les formalitats… Eufemismes a dojo, per donar i per vendre, i tot tan políticament correcte que una coïssor al·lèrgica em comença a recórrer la pell.
I, per acabar-ho d’adobar, vaig quedar ben estabornida en constatar què anhela el nostre jovent: ja no volen ser científics, professors, bombers, fusters, historiadors… Ara, allò que més desitgen al món és TENIR MOLTS DINERS. A aquest bell somni, el segueixen: ser influencer i ser futbolista professional. La pobresa d’esperit filla de la incultura ha fet estralls.
Col·loqui dels professors en la junta d’avaluació de 3r d’ESO: fa estona que els minuts avancen lentament i feixuga. No vull sentir res més, però no em puc tapar les orelles. “A l’Anna li queden dues, però s’esforça, en plan…”, “la Sara hauria d’anar a l’aula d’acollida però no vol anar”. Dues hores sense trobar pràcticament ni un sol pronom feble, amb fonètiques i construccions sintàctiques castellanitzades. Absolutament infumable.
I ai si dius res que contradigui el meravellós univers de les competències (incompetències, diria) i de tanta verborrea buida que ha anat empastifant el món de l’educació, perquè jo ja soc vella i no hi entenc, ja soc d’un altre món, ves. Per això els professors joves, d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys, fills també de l’ESO, em miren per damunt de l’espatlla i es pensen que no han d’aprendre res dels que fa anys i panys que som docents. La figura de l’aprenent, amb la humilitat que la caracteritzava, és ben morta.
