Sant Francesc d’Assís lloava Déu pel do de ser escalfats pel sol i vetllats per la lluna; de ser bressolats pel vent i nodrits per la mare terra; de tenir la companyia de totes les altres criatures que poblen el nostre món. Ell s’estimava les bèsties. Nosaltres també ens les estimem?
Al món hi ha molta gent i poques persones, això deia el meu padrí. I només essent humà, més humà, es pot tenir cura d’altri.
Darrerament, he compartit unes estones amb els gossos que hi ha al CAAD Vilafranca (centre d’acollida d’animals domèstics). N’hi ha més de dos-cents. Estan tancats en gàbies. Se t’esquinça el cor de veure-ho. Quan perceben a prop seu algú de fora, borden –els que encara tenen un esquitx de força per protestar, per demanar auxili–, o simplement et miren amb uns ulls entelats de tristor. “Per l’amor de Déu! Això és un infern” era tot el que em venia al cap. N’hi ha que, en no poder caminar atès l’espai tan reduït en què es troben, donen voltes sobre si mateixos, talment com si ja haguessin perdut el seny; altres tenen els coixinets de les peülles en carn viva de tant gratar la paret, o els colzes pelats de tant jeure damunt del ciment.
Són gossos que abans de venir a petar aquí ja havien patit prou! La casuística de maltractaments és llarga: apallissats, o lligats in aeternum a una cadena per la qual cosa se’ls ha deformat el cos, castigats sense menjar, sense beure, sense veure la llum del dia, abandonats o lligats a un arbre durant dies… Com és que per postres han d’estar closos en gàbies? Plou sobre mullat.
El bri de llum el duen els voluntaris que s’han organitzat perquè cada gos pugui fer un passeig d’una hora. Però, malauradament, es tracta d’una hora al mes. Així és: cada gos tan sols pot sortir una hora al mes. Ignoro quin òrgan de l’administració n’hauria de tenir cura, però és un fet del qual els que remenen les cireres se n’haurien d’ocupar. Es destinen calés per a estudis sobre el canvi climàtic, milers d’euros per a viatges i simpòsiums sobre el que sigui, per folrar de gespa camps de futbol, per engegar graus universitaris sense sentit ni contingut –com el d’estudis socioculturals de gènere–, però, ai las, no es fa res per salvar els millors amics de l’home.
La humanitat, vista de prop, causa un inenarrable pessimisme.
Ens queda resar perquè persones més humanes rescatin algun d’aquests pobres peluts. Conviure amb un gos és un regal: t’arrela a l’ara i aquí, et fa partícip de la seva alegria, de la seva noblesa, t’ensenya el valor de les coses i els gestos senzills i et torna tot l’amor amb escreix.
I sé que si la melanconia ens aclapara, val més un gos que un antidepressiu.
