Creix, sobretot, fins a extrems que haurien d’alarmar-te, el pintoresc fenomen d’aquesta new age o Nova Era en la qual tot hi cap, en la qual tot es compra o es ven i en la qual, per això, i per altres coses, tot està ja més prop del supermercat que del temple.
Fernando Sánchez Dragó
Em trobo a París, en el cap de setmana del 10 al 12 d’abril, gaudint d’una escapada llampec per descansar i desconnectar una mica de tot. Més ben dit, per (re) connectar amb la meva essència vital, amb el meu jo més místic, darrerament descavalcat, immers en la voràgine del dia a dia.
Feia anys que no anava al Louvre així que, dins d’aquesta frenètica visita a la capital francesa, vaig decidir dedicar tot un matí (gairebé cinc hores) a contemplar gran part dels tresors de la humanitat, des de fa dos segles convertits en atractius artístics. La Gioconda, La llibertat guiant el poble, l’estàtua de Psique reanimada per un petó d’amor, la Venus de Milo, etc., són veritables genialitats, meravelles realitzades no només per ser contemplades, també, i sobretot, per comunicar un missatge a la societat. Per no dir de la majestuositat del palau en si, exemple del luxe i la sobredimensió de la riquesa en una època en què la llibertat era propietat d’una minoria. El que no m’esperava trobar allà era la perversió estètica, megalòmana i narcisista feta realitat.
M’explicaré. Puc entendre que, quan un va a llocs nous, vulgui immortalitzar-los fotogràficament, sigui en parella o sol. El que em costa moltíssim entendre és que la gran majoria de les persones que vaig veure pel recorregut del museu estigués més pendent de presumir que era allà que d’observar i, d’alguna manera, connectar amb les obres allà exposades. Mentre caminava pel palau veia persones fent-se fotos davant de miralls centenaris en comptes d’intentar entendre la seva història, fent cues quilomètriques no per mirar i gaudir de quadres, sinó per donar a conèixer al moment mitjançant les xarxes socials que estaven allà en aquell precís instant, i un llarg reguitzell d’exemples més. Potser m’estic fent gran o potser vinc d’un altre planeta; però, sens dubte, no entenc res.
Potser caldria replantejar-se l’objectiu i la funció dels museus, ja que ara no són un lloc de cultura perquè tothom prengui consciència de la seva tradició com a poble o com a societat, sinó un lloc més d’entreteniment, o una mena de filtre natural utilitzat com a mitjà per publicar la vida de persones anònimes amb ganes de deixar de ser-ho. Com diu la cita que encapçala l’article, ara tot està més a prop del supermercat que del temple, i els béns públics culturals són vistos com a coses de menjar i no com a coses per meravellar-se. Em pregunto si l’escola pot fer alguna cosa per lluitar contra aquesta realitat, però no sé trobar una resposta que no sigui pessimista. I vostè, què en pensa?
