No deixis passar dia sense llegir,
sense escriure o sense sentir alguna cosa:
Escriu, torna a escriure i feix extractes amb freqüència;
no llegeixis mai sense una ploma a la mà
ni deixis passar un dia sense escriure
una carta a un amic, provocant-li a respondre.
Juan Luis Vives
Avui continuem aquest meravellós viatge històric i educatiu presentant una figura força desconeguda, no només pel gran públic (cosa que seria plenament normal), també, i aquí està la tristesa que suposa el xoc amb la realitat educativa actual, també pràcticament desconeguda per la majoria dels mestres i professors de les nostres aules.
Molts de nosaltres hem cregut, en el nostre pas per l’educació universitària, que l’educació o la pedagogia es va iniciar amb filòsofs com Rousseau, pedagogs com Herbart o psicòlegs com Piaget. És a dir, gràcies a personatges de fa tres segles ençà. Aquesta realitat, imperant als plans d’estudi de les carreres de magisteri actuals conté mitja veritat i molta falsedat. La pedagogia com a ciència acadèmica és relativament jove, però com a part de l’estudi del fet educatiu és tan antiga com la mateixa humanitat.
Per exemplificar aquesta enrevessada introducció cal que anem a les paraules que encapçalen l’article i provenen del filòsof i pedagog humanista Juan Luis Vives. Nascut a València l’any 1493, és una figura clau en la història de la pedagogia i, de fet, molts autors el consideren el seu veritable pare. En els seus escrits deixa clara la necessitat de tenir una educació popular per a tothom, pobres i rics, o que els mestres estiguin ben formats i siguin un exemple de conducta moral. També és el primer personatge de l’edat moderna que redacta un tractat sobre com ensenyar, evidenciant que cal una educació en la qual hi hagi amor, un aprenentatge vivencial utilitzant la pròpia experiència dels infants, la importància de l’estiu, el valor de la memòria i, fins i tot, la denúncia de la conversió de l’escola en una empresa útil.
Probablement, si hi ha algun mestre anònim llegint aquest text, assegut en una cadira d’una sala de professors qualsevol, mentre esmorza o glopeja el seu cafè, li sobtarà l’actualitat del discurs educatiu del senyor Vives, el qual es podria titllar d’actual en algunes de les seves consideracions. Això demostra, una vegada més, estimat lector, que no hem canviat tant i que les coses importants, aquelles que acostumen a ser petites grans coses, són, en la seva essència, immutables al pas del temps. Jo el convido a vostè que faci una mica de cas a aquest gran referent de la pedagogia humanista, i traslladi als seus estudiants les seves paraules: no deixem passar un sol dia sense escriure, llegir, sentir, o, potser, dir un t’estimo. Val la pena.
