Hi ha un conte amb el títol El peix Irisat, escrit i il·lustrat per Marcus Pfister, editat per Beascoa. Diu el conte que “el peix irisat, gràcies a les seves escates de mil colors, és l’animal més bonic de l’oceà. Tot i això, es troba sol”. Simplificant una mica l’argument, comença a regalar escates a tort i a dret i alhora els altres peixos comencen a acceptar-lo en els seus jocs. Diria que la solitud que sent, l’enveja dels altres que mai es dilueix prou i el consell d’un vell pop, el pressionen perquè vagi donant totes les seves escates acolorides a la resta de peixos que se’l miren de gairell i esdevingui un peix gris.
El mal regust que de més jove em va deixar aquesta lectura, no l’he pogut diagnosticar clarament fins ben entrats els quaranta anys –hi ha coses que les paeixo a poc a poc i malament. Escric aquestes ratlles amb l’ànim de prevenir futurs lectors, perquè la infantesa és massa curta i crucial per malgastar-la llegint llibres que no paguen la pena.
Aquest conte fa apologia de la falsa amistat. El protagonista només troba l’acceptació quan es desprèn de tot el que té, quan els dona allò que més el caracteritza. Això no és amistat, és interès, i demostra que la invitació per part dels altres peixos –al començament de la història– no respon a un intent d’apropament, ni a una voluntat genuïna i sincera de coneixença, sinó a un simple interès superficial per allò que té el peix irisat. I malgrat que al final tingui la impressió de ser acceptat, és una falsa sensació. Acaba igual de sol i sense el seu delicatessen d’escates –i ja sabem que és més crua la solitud envoltada de gent.
Que la imatge que se’ns presenta de l’amistat és errònia, ho demostra la mateixa definició d’aquest afecte, la qual diu que es tracta d’una relació desinteressada (molt més que l’amor romàntic), perquè no demana res a l’altre, més enllà d’ell mateix. Per tant, la lliçó que el conte pretén donar no és gens recomanable per a la canalla que a través de la lectura comença a contemplar els essencials. Tot el conte és tendenciós i presenta una simplicitat argumentativa que insulta la intel·ligència dels nens; respon, malauradament, a tota aquesta vomitada de contes políticament correctes i moralitzants amb històries del tipus “La Pepa aprèn a compartir”, que volen oferir de forma descarada la cara blanca de les coses: que lluny que són de la complexitat i la riquesa dels germans Grimm, d’Andersen, de Perrault…! –que presentaven amb tant de gust literari els grisos de tot plegat, del món.
És cert que ens delim d’allò que no tenim, però com deia Bertrand Russell, “no tenir alguna de les coses que es desitgen és condició indispensable de la felicitat”. El pop, però, em treu de polleguera: li aconsella de desprendre’s de totes les seves escates, això és, de tot allò que el diferencia, li pertany i el fa únic i especial; és un anticapitalista ignorant (valga la paradoxa del fet que el seu consell remet a una compravenda de l’amistat), un estúpid que confon els termes compartir amb desposseir o prendre, volent fer creure que compartir-ho tot fins al punt de perdre’s un mateix és la màxima d’una filosofia alliberadora, d’un hacendado mal fet de l’altruisme, en definitiva.
En termes morals, potser sí que l’actitud altiva del protagonista no era del tot correcta (políticament parlant, però cal assenyalar que allò correcte no és necessari ni intrínsec a la literatura). Tanmateix, a parer meu, el més desitjable seria pensar que el peix irisat fos conscient de la xusma que l’envolta i que abans d’estar acompanyat de sardines vulgars val més estar sol.
Crec que la literatura no ha d’alliçonar –i si ho fa, molt menys a la lleugera–, que hauria de fugir cames ajudeu-me del jou adoctrinador.
