Baix Penedès: el repte demogràfic 2.0

El Baix Penedès es troba davant un nou repte demogràfic. Entre el 2014 i el 2024, aquesta ha estat la comarca catalana que més ha crescut en població en termes relatius, un 19,4%, una tendència que s’ha accelerat els últims cinc anys, just després de la pandèmia. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), aquesta dinàmica, lluny de frenar-se, anirà a més durant els pròxims anys. Una projecció recent de l’organisme situa el Baix Penedès com la comarca que creixerà més els pròxims deu anys (un 18,6%), passant dels actuals 118.000 habitants, als 140.000 que tindria el 2034.

Cunit i Calafell, dues poblacions que els últims anys es troben sempre entre les cinc que més creixen de Catalunya, experimentarien un augment molt significatiu de població en aquesta dècada. Cunit guanyaria 4.300 nous veïns (un 27,8% més) i Calafell sumaria 7.400 nous empadronats (un 23,7% més). També el Vendrell podria tenir una dinàmica accelerada, amb 6.000 nous ciutadans el 2034 (un 15% més). Però la tendència es reproduiria fins i tot en poblacions més petites de l’interior, com la Bisbal del Penedès o el Montmell.

Davant aquest escenari, és lògic que planegin certes inquietuds i dubtes sobre el futur del territori. Sobretot venint d’una altra etapa de creixement desmesurat de la població —entre finals dels anys 90 i la crisi econòmica del 2009—, que va acabar de la pitjor manera possible, i que és la causa de molts dels problemes que afecten la comarca. En aquell cas, i segons dades de la Generalitat, la població del Baix Penedès va passar de tenir 60.300 habitants el 2001, a tenir-ne 90.800 el 2007, un creixement brutal del 50%, quan en el mateix període de temps Catalunya va créixer un 13%.

Durant aquells anys va arribar a la comarca molta població provinent de l’àrea metropolitana de Barcelona o de zones com el nord d’Àfrica o Llatinoamèrica, atretes per la demanda de mà d’obra —poc qualificada— que va generar el boom de la construcció, i l’existència d’un parc creixent d’habitatges a preus més assequibles que en altres punts del país. Cap territori està preparat per assumir un creixement d’aquesta mena, i els diferents municipis de la comarca es van trobar amb la dificultat d’haver de donar cobertura a la gran demanda de serveis públics que hi havia en àmbits com els de la salut o l’educació.

Quan la bombolla va explotar, els problemes es van multiplicar. L’atur es va disparar, i també les demandes d’ajudes per poder subsistir. Els Serveis Socials i els bancs dels aliments no donaven l’abast. La recol·locació de treballadors poc qualificats va ser molt complexa, per no dir impossible en alguns casos. Tot plegat va disparar les tensions socials, evidenciades en el creixement de formacions populistes i xenòfobes com Plataforma per Catalunya.

La crisi també va suposar que una part important del parc d’habitatges que s’havia construït quedés buit o, fins i tot, en alguns casos, a mig fer. A la llarga, això facilitaria un augment de les ocupacions d’habitatges, en alguns casos per necessitat extrema, en altres, per usar aquests pisos buits com a espais per al cultiu de la marihuana, especialment en urbanitzacions solitàries i allunyades dels nuclis de població. Els problemes socials augmentaven, alhora que la comarca es posava al capdavant a la llista de l’atur, i als últims llocs en PIB per càpita.

Aquella situació va fer que, per primer cop en molts anys, el creixement demogràfic s’aturés, i fins i tot reculés lleugerament en els anys posteriors a la crisi. Però va ser un miratge que s’ha anat evaporant amb el temps, i actualment el Baix Penedès ja torna a créixer amb valors molt pronunciats. Tenint en compte tot això, la pregunta evident en el moment actual és: tornarà el Baix Penedès a ensopegar amb la mateixa pedra? Hem parlat amb experts en demografia i planificació estratègica i amb diferents alcaldes i alcaldesses de la comarca sobre aquest assumpte i aquestes han estat les conclusions.

El primer que apunten els diferents entrevistats en aquest reportatge és que l’actual creixement té unes característiques diferents del que hi va haver ara fa prop de vint anys. “La naturalesa del creixement no és la mateixa. L’anterior va venir molt motivada pel boom de la construcció, que va fer augmentar l’oferta de feina i va provocar que la situació s’anés retroalimentant”, explica Jaume Casañas, que, a més d’alcalde de Cunit, és geògraf. Tot i que l’obra nova ha començat a mostrar símptomes de recuperació, actualment no existeix un boom de la construcció, i el que provoca aquest creixement demogràfic és “la reconversió de segones residències en primeres”, fruit d’un ampli parc d’habitatges que, encara, és una de les conseqüències que es mantenen d’aquell frenesí constructor.

Tot i que els municipis mirin limitar el sòl urbanístic, la quantitat de pisos que encara es poden omplir dona molt camí per recórrer. “Amb els pisos que ja tenim, el nostre sostre és de 60.000 habitants”, avisa Casañas, una xifra que suposaria triplicar la població actual de Cunit. El mateix passa a Calafell i al Vendrell. Omplint els habitatges ja construïts, Calafell podria arribar als 100.000 residents, que són els que té a l’estiu. Pel que fa al Vendrell, el seu alcalde, Kenneth Martínez, apunta que el Pla Territorial del Penedès situa el municipi amb 60.000 habitants el 2034. “Fem el que fem, creixerem, és impossible evitar-ho”, assevera el batlle.

A la Bisbal del Penedès, un dels municipis de l’interior que més creix, es reprodueix el mateix esquema, amb habitatges ja existents que s’omplen, sobretot als nuclis exteriors. “Són segones residències, per exemple, de gent gran, que es venen a famílies que volen més espai”, concreta l’alcaldessa, Agnès Ferré. “Que s’omplin habitatges buits no és dolent, ja que s’eviten ocupacions”, afegeix, tot i que admet que l’objectiu del govern local també passa per “renovar habitatges al centre i fer alguna ampliació”, però “amb seny, no pas créixer per créixer”.

Però és cert que els ajuntaments no tenen capacitat per limitar aquest creixement demogràfic? Josep Maria Piñol, tècnic de la càtedra Universitat i Regió del Coneixement a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i expert en planificació estratègica, coincideix a remarcar —a l’entrevista que podeu llegir en aquest reportatge— que el Baix Penedès té aquest component de parc d’habitatge disponible que fa que el context sigui “diferent” del de moltes altres zones. Amb tot, aclareix que sempre hi ha maneres d’incidir en aquesta situació, per exemple, fent “una millor regulació urbanística del mercat de l’habitatge o de l’oferta de sòl empresarial”. I llença un avís important: “ens hem d’anar acostumant, com a societat, a la idea del desenvolupament sense creixement”, un concepte que creu que no s’està prioritzant “des de l’àmbit del lideratge públic”.

Des dels diferents governs locals insisteixen que les planificacions urbanístiques actuals ja són molt diferents de les que hi havia a principis dels 2000. Ramon Ferré, alcalde de Calafell, detalla que el municipi ha “limitat el sòl residencial” per prioritzar el “d’activitat econòmica”. Alhora, però, la necessitat de fer habitatge públic els impulsa a no tancar del tot aquesta porta.

Una de les conseqüències més evidents d’aquesta situació de creixement de població, i més denunciada pels ajuntaments, és la saturació que això provoca en els serveis públics, especialment la sanitat i l’educació. En aquest cas, els representants locals posen el focus en les administracions superiors. “Això passa per la manca de planificació de la Generalitat, que deixa la patata calenta als ajuntaments”, rebla Jaume Casañas. A Cunit fa temps que reclamen “un institut nou, però aviat necessitarem una altra escola nova, i també una Àrea de Salut Bàsica (ABS) pròpia, amb més metges”, detalla el batlle, que també reclama més busos exprés cap a Barcelona i Tarragona, i una millora de Rodalies Renfe.

A Calafell s’hauria de fer un CAP nou, un institut a Segur i una escola nova, mentre que a la Bisbal també reclamen un CAP, alhora que malden per adaptar serveis locals com la recollida de residus o el transport municipal. “Però les administracions públiques són lentes i no s’adapten a aquests canvis tan ràpidament”, reconeix Agnès Ferré. Per Kenneth Martínez, alcalde del Vendrell, la lluita ara és “per modular els serveis perquè responguin a la població real que hi ha aquí, no a l’empadronada”. “Tenim un repte demogràfic perquè anem al revés que la resta del país. A tot arreu s’eliminen grups de P-3, i aquí se n’obren, anem a contracorrent, i cal conscienciar el país d’aquesta situació”, afegeix l’alcalde de la capital.

Aquí el concepte clau, segons Josep Maria Piñol, és la “planificació estratègica” i la visió de conjunt, un aspecte que creu que cal millorar, assenyalant que a la comarca encara se sent una “polifonia” de veus depenent dels interessos polítics o de la situació de cada municipi. Per millorar aquest aspecte, des del Consell Comarcal s’ha encarregat un estudi a la Universitat Rovira i Virgili per poder fer una planificació acurada de l’impacte que es preveu que tingui aquest creixement en els serveis. A partir de les conclusions que se’n derivin, es podran desenvolupar els projectes més adients.

Un altre aspecte que cal tenir en compte amb l’actual escenari és la necessitat de crear més llocs de treball, per evitar que aquests nous habitants de la comarca només facin nit aquí i desenvolupin la resta de la seva vida a fora. Amadeu Benach, alcalde de Banyeres del Penedès, va explicar, en la clausura del programa Treball a les Comarques del 2025, que l’objectiu és que “aquest gruix de gent que se’n va a treballar lluny, es quedi més a prop”. “Per això tenim programes com el de polígons en xarxa, per reactivar polígons que actualment no estan en funcionament”, va afegir.

Un exemple d’això és el que s’ha fet al Poet de Banyeres, que s’ha reparcel·lat per acollir una única empresa —l’holandesa Action—, amb una nau de 60.000 metres quadrats que, a la llarga, ha de donar feina a 350 persones. Aquest polígon es va construir l’any 2000, però portava 25 anys sense activitat. “Hem de crear ocupació, i per això hem de seguir apostant pels polígons de la comarca”, coincideix Kenneth Martínez.

Aquí, com sempre, un dels grans problemes és definir el model econòmic de la comarca, molt enfocat des de fa temps al turisme de sol i platja, i amb veus que aposten per desenvolupar el sector logístic. Alguns dels projectes que es presenten no són ben vistos per part de la població, com el de fer un càmping amb una piscina artificial d’onades per fer surf a Cunit. “Quan fem alguna cosa, els ecologistes se’ns llencen a sobre, però la petjada ecològica d’anar cada dia a treballar a Barcelona és molt més gran”, respon Jaume Casañas.

De totes maneres, Josep Maria Piñol creu que el que primer caldria fer és “definir la visió i els objectius” compartits, i a partir d’aquí fer els projectes: “actualment és gairebé a la inversa, dissenyem uns projectes, trobem un finançament, i ara fem això i d’aquí a tres anys, quan hi hagi la convocatòria d’una altra cosa, ja veurem el que fem”. “Cal consensuar un model”, aconsella.

I davant de tot això, bona part de la població mostra els seus recels davant aquest creixement exagerat. Com alertaven fa unes setmanes des de l’Assemblea Veïnal de Cunit, “l’arribada massiva de visitants sol implicar més trànsit, més contaminació acústica, més residus i més pressió sobre uns serveis municipals ja insuficients. Cunit corre el risc de perdre la seva identitat com a poble tranquil, de segones residències i de convivència familiar, per convertir-se en un destí orientat al turisme ràpid, a l’oci i al negoci, com Salou o Sitges. El que pot semblar progrés acaba essent una pèrdua de qualitat de vida per a aquells que hi viuen tot l’any”. I és que bona part de la població encara recorda amb temor com de malament va acabar l’anterior escenari de creixement disparat.

Josep Maria Pinyol. Tècnic de la càtedra Universitat i Regió del Coneixement a la Universitat Rovira i Virgili. Expert en planificació estratègica.

L’Idescat preveu que, en els pròxims deu anys, la comarca que més creixi percentualment sigui el Baix Penedès. Hem d’agafar aquestes projeccions al peu de la lletra o l’escenari pot canviar?

Variaran segur, perquè aquestes projeccions es fan agafant els comportaments més recents, i aquests cada cop canvien de manera més ràpida, ja que s’acumulen molts més factors amb poc temps, tant naturals, com migratoris. Per exemple, l’any 2018 hi va haver una gran inflació de població estrangera, molt més gran que ara, però no es va consolidar. Les projeccions que es van fer aquell moment, segurament van canviar molt. En resum, s’han d’agafar en la justa mesura, són un element més a tenir en compte per fer planificacions, però s’han d’anar actualitzant.

Es posa molt d’èmfasi en el fet que el creixement d’ara, amb segones residències que esdevenen primeres, és diferent del que hi va haver a principis dels 2000, amb el boom de la construcció, però al final, els efectes no variaran tant, no?

No variaran tant. Això tindrà un recorregut concret, que serà determinat per diferents factors, com les variacions de preu que hi hagi, l’oferta d’habitatges, el ritme d’ocupació de l’oferta, les actituds dels propietaris… Però és cert que el Baix Penedès és una de les comarques que pot continuar creixent sense incrementar el parc d’habitatge, i cal preveure que això encara tindrà un recorregut.

Créixer tant i tan de pressa com ho fa el Baix Penedès, és bo? És dolent? O no té per què ser ni bo ni dolent?

Hi ha una idea de fons, que és que el sector públic encara viu còmode amb el concepte de creixement, com si fos equivalent a desenvolupament, quan són conceptes diferents. Ens hem d’anar acostumant, com a societat, a la idea del desenvolupament sense creixement. I ja no parlo de decreixement, que té ingredients que són interessants…

Parlem de creixement demogràfic, no d’econòmic, oi?

Sí, encara que ho veig bastant aparellat, perquè si tu tens una situació bastant saludable des del punt de vista de mercat de treball o ocupació, cap poder públic deixarà d’impulsar nous projectes que pensin en clau de creixement. No hi ha hagut una transició des de l’àmbit del lideratge públic que prioritzi el concepte de desenvolupament abans del creixement. El creixement en si tampoc és necessàriament dolent, és millor un creixement ben ordenat i amb unes bones polítiques adients, que una estabilització sense iniciatives que permetin una transformació del model econòmic, i que sigui una cosa, per exemple, de turisme de sol i platja. Hem de pensar que les zones que tenen una evolució demogràfica negativa, preferirien créixer abans que continuar baixant, i això és fruit d’aquesta idea que és millor créixer.

Es pot incidir en aquest context? Les administracions tenen eines per atenuar el creixement demogràfic?

Crec que sempre hi ha eines, si l’objectiu compartit és aquest. Per exemple, una millor regulació urbanística del mercat de l’habitatge o de l’oferta de sòl empresarial. Però és cert que aquest component de parc d’habitatge encara disponible fa que el Baix Penedès sigui diferent. I després hem de tenir en compte que l’evolució de qualsevol comarca ve condicionada pel seu entorn més ampli. A Catalunya no hi ha hagut una idea de creixement nodal en diferents punts del país, més enllà de Barcelona, i això fa que el creixement sigui com una taca d’oli, en successives corones. El Baix Penedès acaba sent una franja d’expansió de la regió metropolitana, encara que sigui per expulsió de població o de determinades activitats. Això s’ha escapat una mica de control, perquè l’estament que hauria de fer-hi front, no sé si està establert. La Diputació està més enfocada als pobles petits, i les ciutats com el Vendrell o Calafell estan més centrades a veure com poden millorar els serveis i les dotacions. Aleshores, falta la mirada de conjunt. La resposta sempre és molt a la contra, tal com funcionem a la cultura mediterrània. Potser la vegueria podria ajudar a esponjar una mica això i fer de coixí, prioritzant l’espai no urbanitzat.

Aleshores, hem après del que va passar la primera dècada dels 2000?

Jo crec que ara hi ha més consciència que hi ha una part de problema i una part de risc, tot i que també hi ha oportunitats. Aquesta conscienciació és el que pot ajudar a fer un marc d’adequació de polítiques. Sabem que cal una millor planificació territorial, una certa orientació del model econòmic, o desenvolupar un perfil empresarial que potser fins ara no hi ha sigut. Altres s’escapen una mica del territori, com el fet de tenir una escola tot just inaugurada i que ja hagi quedat petita. I després, crec que encara falta emetre un punt de vista més consensuat.

En quin sentit?

A les jornades sobre planificació territorial que des de la URV vam organitzar al Baix Penedès, em va sorprendre un alcalde que feia referència a fer una planificació urbanística que fomentés la compactació dels nuclis, prioritzant edificacions altes, i deixant que l’espai no urbanitzat tingui equipaments, zones verdes o altres usos. Això és bastant de lògica dels criteris urbanístics actuals, però si encara estàs pensat crear nova oferta d’acollida, probablement continuaràs creixent. També veig criteris diferents al Vendrell, Calafell i Cunit, o als pobles de l’interior, que segurament encara estan en una fase diferent del plantejament. Hi ha moltes realitats.

L’ocupació és un altre repte. Molts dels nous ciutadans de la comarca treballen fora, amb tot el que això suposa de desplaçaments.

Fins a cert punt, perquè part d’aquesta gent pot estar còmoda amb aquest fet, tot i que demani millores al transport públic.

Em referia més al tema que són ciutadans que passen la major part del dia fora de la comarca, però que després usen serveis com la sanitat o l’educació. I si es queden sense feina, això també acabarà recaient en els municipis o en la comarca.

Sí, en aquest sentit, sí. Crec que cal fer un enfocament de model econòmic amb una transició cap al creixement en l’àmbit del coneixement, i després trobar fórmules perquè les polítiques d’ocupació siguin molt preponderants. Pel que fa a les activitats que ja tens, com les vinculades al sol i platja, cal fer una modernització, passant del quantitatiu al qualitatiu.