Dissabte 25 vam tenir ocasió d’assistir, al Foment Vilanoví, a una representació original i acurada de Fi de partida (Endgame, 1957), en la traducció de Lluís Solà; una de les obres preferides del seu autor, Samuel Beckett, segons explica el programa. L’obra anava a càrrec de Carles Ill i Antoni Munné-Jordà, en els papers protagonistes de Clov –el fill– i Hamm –el pare en cadira de rodes–, a més de Jordi Úbeda en el paper de Nell i Marta Pérez en el paper de Nagg, els avis d’en Clov, que sorgeixen tot d’una, com titelles, des dels bidons on estan confinats. Dirigits per Francesc Mestres i Joan Terol, amb escenografia d’Alfons Fins i luminotècnia de Carles de Samà, va ser una gran ocasió poder veure aquest clàssic universal del teatre modern al Foment Vilanoví mateix, en la sala noucentista plena de gom a gom, units tots plegats pel gust per la cultura i per tornar a veure el mateix elenc que ens va obsequiar l’any passat amb Tot esperant Godot (1952), l’obra més famosa de Beckett.
I, tanmateix, ara vistes en dos anys consecutius aquestes obres, molt ben representades i en un ambient de gran atenció i respecte, quina visió tan depriment del gènere humà que mostren totes dues! Em diran, amb raó, que és així, que no hi ha gaires motius d’optimisme. I segur que els anys 50 tampoc n’hi havia per al dramaturg irlandès Samuel Beckett, instal·lat a París en els anys 30, apunyalat sense motiu, al carrer, el 1938, membre de la resistència durant la Segon a Guerra Mundial i intervingut diverses vegades per la Gestapo, fet que li va valdre la Croix de Guerre i la Médaille de la Résistance del govern francès.
La seva obra ha estat considerada paradigmàtica del teatre de l’absurd, i Vázquez Montalbán en va dir que era una “metàfora de l’esperança inútil”. Però a mi sempre em fan patir aquests personatges tancats, entotsolats, que lluiten per aconseguir les seves dèries quan des de fora veiem tan clar que mai no se’n sortiran. Reconec que em costa, la dramatúrgia de Beckett. Però després, se’m queda gravada a la memòria. Antoni, Carles, Joan, Quico… què ens preparareu per a la pròxima?
