En una cultura en la qual preval l’orientació mercantil
i en la qual l’èxit material constitueix el valor predominant,
no hi ha en realitat motius per a sorprendre’s
que les relacions amoroses humanes
segueixin el mateix esquema d’intercanvi
que governa el mercat de béns i de treball.
Erick Fromm, L’art d’estimar
Després de caminar gairebé cinc quilòmetres pel Louvre i constatar que, a banda de com n’és de meravellós el fet de contemplar una innumerable quantitat de tresors artístics, com a societat ens n’anem en norris, la gana m’estreny l’estómac i decideixo complir un dels meus propòsits del viatge: anar a dinar al cafè Le Procope.
Aquest restaurant està situat al cor del barri llatí (no cregui, estimat lector, que aquest famós barri parisenc rep el nom perquè hi hagi una excessiva població nouvinguda procedent de països d’Amèrica del sud). Aquesta part de la ciutat s’anomena barri llatí perquè durant l’època medieval era el punt de trobada d’intel·lectuals i, sobretot, d’universitas magistrorum et scholarium. És a dir, del gremi o comunitat (d’aquí ve la paraula universitas, de la qual derivarà la paraula universitat) de mestres i alumnes, els quals es dedicaven a trobar resposta als grans misteris acadèmics de l’època, tot llegint i repassant els clàssics grecs i romans. De fet, la famosa Universitat de la Sorbona, on van donar classes grans personatges com, per exemple, el filòsof Michael Foucault, es troba ben a prop.
Després d’aquesta mínima píndola històrica, anem al que ens ocupa. El cafè Le Procope és el restaurant més antic de París, del 1686, i ha estat testimoni d’alguns dels fets més importants de la societat occidental com, per exemple, la Revolució Francesa. Dins dels seus majestuosos salons, personatges com Diderot, Rousseau, Voltaire i Montesquieu han escrit pàgines vitals a la nostra història col·lectiva i, durant més de dos-cents anys, tothom que ha volgut fer-se camí i tenir un nom en l’àmbit de la política, les arts o el coneixement ha passat per allà.
Avui dia, però, com tot el que fa olor de cultura, el restaurant és el lloc de pas per turistes d’arreu del món. Un n’era jo, gaudint d’una immillorable sopa de ceba i una degustació de formatges francesos. Davant meu, en una altra taula, hi havia una parella anglesa amb la seva filla. Mentre dinava, anava observant-los i em quedava fascinat amb la mirada de la nena. Els seus ulls estaven plens de vida i curiositat, aquella que com a adults mai hauríem de perdre. Em va sobtar també que la nena, d’uns sis o set anys, participés de la conversa amb els seus pares, mostrant una educació exquisida. Aquest fet em va fer preguntar si la crisi educativa que vivim a casa nostra (educació, valors, exposició tecnològica, etc.) era quelcom únic a les nostres contrades, i si no s’havia escampat per la resta del continent europeu. Aquella escena m’estava ajudant a creure que un altre món era possible i que la bona educació, la veritable educació, sempre guanya. Llàstima que, en acabar el primer plat, la nena va demanar la tauleta. El somni es va diluir i tot va tornar a la normalitat. Llàstima.
