De Nadal als tres Tombs

0
154

Tot just s’acaben les dates màgiques, el cim brillant de l’any just en el moment en què la lluminositat externa es redueix al mínim (encara que en les nostres latituds seguim gaudint d’un bon solet!). I la memòria ja es prepara per tornar a col·leccionar els records de cada any, curosament guardats en el prestatge del Nadal, però no en ordenats rengles i calaixets, com a les merceries d’abans, sinó en un aiguabarreig que aplega emocions, sensacions, sons, olors, gustos i paraules. L’escudella de la mare, amb les petites mandonguilles, i els cuixots de pollastre rostit amb prunes, pinyons i orellanes. I, és clar, neules, torrons i polvorons. I l’alegria alada del cava, un Codorniu especial, enguany. El concert de Sant Esteve, anys enrere al Palau de la Música, després a casa, quan els nens eren petits, a l’Auditori Eduard Toldrà, seguint l’estela de la Camerata del mateix nom, de l’Orquestra Simfònica de l’ECMM Mestre Montserrat i del nostre fill violoncel·lista, en Jordi. Més música: la dels Pastorets al Círcol Catòlic, on toca en Jordi i també el nostre fill gran, en Francesc, alternant el piano amb el mestre Jordi Torrents, sota la direcció de la Paquita Roig. Més música: el jazz de la Rail Band, que va tocar a Canyelles en la Fira de Santa Llúcia i enguany ha tocat a la vilanovina plaça de la Vila. I més sensacions: aplegar-nos tots al voltant de la taula de Sant Esteve –primer variat i, de segon, una daurada al forn que ens guarda l’Encarna de la peixateria del Mercat de Mar–, el concurs de les neules, un brindis per l’any nou que ja estrenem, el 20-20, un número divertit, una xifra amb què comencem una nova singladura per aquesta tercera dècada del 2000, que tant ens semblava que seria quan el vam estrenar.

I del nostre pas pel temps, del conjunt de rialles, petons, menges, melodies, emocions, músiques, rutines –sempre el pessebre, sempre l’arbre, sempre el tió, sempre, sempre, sempre– què en quedarà, en l’or dels dies que passen?

Tot i res: amb prou feines l’eco de la nostra alegria, de la nostra melangia, de la nostra tradició, com ens l’han transmesa avis i àvies, besavis i besàvies, com el crepitar de la llenya en la llar de foc de la nit de Nadal dels Pastorets, que és també la nostra. L’eco i les paraules, les paraules escrites, que queden i ens revelen, i ens traeixen. Perquè l’escriptura no deixa de ser la nostra petita venjança, el nostre somriure secret en la lluita contra el pas del temps. Perquè nosaltres passem, però les paraules queden i ens salven. I ara, a esperar els Tres Tombs!

FER UN COMENTARI