No és possible imaginar un futur si “el punt més alt
de la mentalitat coincideix amb l’expressió ‘el temps és or’”.
Defensar causes perdudes significa defensar
una visió del món noble i ideal que es considera irrealitzable.
Sense els defensors de causes perdudes,
la humanitat no hauria aconseguit aquests importants
assoliments que l’han feta més humana.
Nuccio Ordine
Les festes de Nadal s’han acabat i amb això arriba també una ressaca de molts tipus. Per als adults, econòmica, amb l’arribada de la sempre temuda costa de gener, i física, si ens hem passat amb el cava, el vi, els torrons i el cada vegada més present, menys tradicional i més ultraprocessat panettone. Per als més grans de la llar, amb la tornada a la rutina de vida del jubilat o, en els pitjors casos, la solitud de l’asil. I per als més petits, una ressaca en forma d’al·luvió, de tsunami, d’inundació de regals de tota mena: joguines clàssiques, kits d’experimentació, tauletes interactives, peluixos caríssims i, cada vegada en una major primerenca edat, telèfons mòbils i altres aparells revolucionàriament tecnològics.
En la cita que encapçala l’article, Nuccio Ordine, premi Princesa d’Astúries d’Humanitats i Comunicació a títol pòstum l’any 2023, esmentava en el seu discurs que defensar causes perdudes és el que fa avançar la humanitat, i aquesta humanitat no pot ni ha de tenir una mentalitat consumista i productiva, tant en el material com en el referit al temps lliure. I és aquí on em pregunto, benvolgut lector, a cas no és aquest l’esperit nadalenc actual? Comprovo atònit com en els contenidors del carrer on visc (visc en un pis hipotecat, no és que visqui en el mateix carrer, vostè ja m’entén), s’amunteguen innombrables caixes de regals que probablement ja estan obsolets, evidenciant el resultat del que ha d’haver estat un ritual dopamínic en una espècie de comparsa de regals cap als més petits, als quals els falten mans per saber com triar.
Així que, agafant les paraules de l’Ordine, defenso una causa perduda, però noble, la que un altre Nadal és possible i, tal vegada, urgent (prego que em perdonin les grans cadenes de botigues de roba, joguines, perfumeries i Apple), fent valer la màxima que menys és més i, sobretot, reivindicant més llibres i menys tauletes per als més petits de la casa. No tindran tanta llum, no brillaran en la foscor (o sí), faran falta més dits per passar les pàgines que per lliscar una pantalla; però, per descomptat, seran molt més educatius. I faran una cosa de la qual també parla Ordine i és amb el que vull acabar: donaran temps lliure a nens, progenitors i famílies per veure, llegir, crear i imaginar, una cosa amb la qual es pot construir un futur millor.
