El nom fa la cosa?

0
588

Un element interessant del carnaval és la qüestió del seu nom. La hipòtesi més acceptada proposa que el terme deriva de carne levare, de “llevar” (prohibir) la “carn” durant aquests dies abans de la quaresma. La hipòtesi és admissible i té al seu favor ser la més acceptada. Una altra línia de les interpretacions que s’han proposat com a precedent del nom de la festa és la del Carro de Tespis, el Carrus Navalis dels còmics. Tespis, poeta i actor grec, pare de la tragèdia (s. VI aC), apareixia a l’escena amb els seus còmics dalt d’una baluerna –mig barca mig vehicle amb rodes–, que hom anomena carrus navalis, i precisament d’aquest carrus navalis en derivaria el nom: “car…/navalis”.

A Mitología Griega y Romana, de H. Steuding (Ed. Labor, Barcelona), l’autor apunta “…En les Dionisíaques… van néixer els ditirambes… i es van desenvolupar com a tragèdia (cant dels sàtirs). Al capdavant del cor del sàtirs, el sacerdot de Dionís conduïa el vaixell amb rodes del carrus navalis”. Suggeridor, oi?

En el carrus navalis podríem veure-hi –si volguéssim– les carrosses escèniques del carnaval que transporten al Rei Carnestoltes i a les màscares per l’espai urbà on representaran les seves paròdies i pantomimes. I aquest carrus navalis, aquest carro de Tespis, que va tenir vida fins ben entrada l’edat moderna, i en el qual es presentaven a la ciutat els còmics, joglars i altres saltimbanquis festius (fins fa ben poc temps ho feien els circs i altres comediants ambulants, en els seus acolorits vagons).

Altrament, aquest “carrus” també podria ser el precedent de les carrosses o “roques” pedagògiques del Corpus i passos de Setmana Santa. Carrosses o passos que encara avui compleixen –en processons i esdeveniments festius– una funció pedagògica semblant a aquells carrus de Tespis. Així que podríem preguntar-nos: els sermons, pregons, etc., del Carnestoltes –que, certament, solen ser ditirambescos– podríem emparentar-los amb els ditirambes dels actors d’aquestes carrosses de Tespis?

No soc partidari de la teoria de les pervivències, ni en l’estudi de les festivitats ni en l’esdevenir cultural dels pobles; no em sembla encertat creure que l’home es dediqui a reproduir contínuament el mateix que els seus avantpassats. Però l’experiència m’ha ensenyat que encara que no les reprodueixi, sí que es deixa guiar pel record i la interpretació d’aquest record, oral o llegit, dels avantpassats immediats. Altrament, és de raó que unes conjuntures i requisits de creació anàlogues creïn coincidències físiques en el temps, propers o allunyats, ja que essencialment l’home és el mateix avui que el de la humanitat clàssica. Així és com la tradició deu perdurar, en la creença que fem allò que feien els nostres avis però que, d’una en una, les generacions donen nova forma a necessitats coincidents i instantànies.

FER UN COMENTARI