El patrimoni que és de tothom

0
696

Fa un temps, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès i l’IEP, amb la col·laboració del Vinseum, van organitzar una sèrie de xerrades durant tres dijous relacionades amb els jueus i el call que hi havia a Vilafranca en èpoques medievals. Totes les sessions eren plenes de gom a gom, amb gent interessada pel tema. Les xerrades es van organitzar com a complement d’haver-se fet l’any passat unes excavacions arqueològiques en un pati particular situat en una part de l’indret on hi havia el call de Vilafranca. Els resultats van ser bons, tot i faltar excavar un 70% del pati. Les causes van ser dues: el recurs econòmic, pagat per l’Ajuntament, no va poder anar més enllà, i segon, no tan insignificant, faltava espai per poder posar tota la terra que s’anava traient. Finalment, es va tapar el que s’havia trobat al pati.

Es va pensar que quan es fessin obres al solar que deixaria l’edifici de Cal Pa i Figues es podria tornar a obrir el pati del costat i tot plegat podria ser un conjunt digne de Vilafranca, deixar al descobert unes restes arqueològiques que ens fan saber l’inici i el desenvolupament de la història de la vila i la seva gent. Trobar o no restes del call, per mi, no era, posteriorment, tan important, si ja sabem que hi ha documentació que ens especifica que hi era i on.

Deixar les restes al descobert i fer un museu didàctic per a tothom, explicant l’evolució que al llarg de la història ha tingut aquest espai, ja podria ser prou valuós: el call, els trinitaris, els hospitals, la capella, el cementiri, les primeres escoles, la indústria del càntir de Vilafranca…, tot això i molt més va passar en aquest lloc.

Com és que Vilafranca no es fa seu el patrimoni que té, a part dels elements de la festa major? Perquè totes les restes arqueològiques, que són també patrimoni, desapareixen com per art de màgia, a vegades perquè ningú sap si han existit o no, perquè no es conserven, no s’ensenyen, no es fan públiques, i a vegades es deixen a l’aire lliure sense cap explicació, es fan malbé per les inclemències del temps o tan sols estan allà “mudes”, sense cap rètol que expliqui què són. Uns exemples serien: el tros de muralla del carrer de Sant Pau o la torre dita “dels jueus”, que està dins d’un solar particular al carrer Clascar.

Crec que tothom ha d’estar interessat pel patrimoni que té un poble, una vila, una ciutat. És la manera de saber on viu, quina història té, per què es viu d’aquesta o altra manera, i si se sent adaptat a la vida i a la gent del lloc, aquest interès cada vegada hauria de ser més fort. Ho entenem quan parlem del patrimoni dels catalans, de Catalunya. El patrimoni que tenim a Catalunya és ric i intentem fer-lo nostre i defensar-lo, sigui d’elements folklòrics, naturals o d’altra mena.

El patrimoni no és exclusiu de ningú en particular, és de tothom. Cap persona, cap entitat ni cap administració pot decidir per ella mateixa, sense uns arguments que la resta pugui entendre, fer desaparèixer o destrossar/fer malbé allò que forma part del poble, de la vida, de la ciutat, del país. Reivindico, com a vilafranquí i com a penedesenc, saber i conservar el patrimoni que sorgeix a cada moment, quan es fan obres al centre de la vila o aquí o allà.

Les institucions, les entitats, tothom hem de fer tot el possible per donar valor a la història de les pedres, que ens donen un saber preciós que cal que mantinguem, no n’hi ha prou amb deixar-ho per escrit.

FER UN COMENTARI