El retorn a la mar

0
688

Des del nostre balcó se sentien les sirenes dels vaixells, cada dia a les 20 h, fes fred o calor, ens vingués de gust o no de sortir-hi en aquell moment que ja estàvem més avesats al confinament i no acabàvem de saber si fèiem bé o no d’aplaudir els anomenats “sanitaris”, la gent dels hospitals que s’hi estava deixant la pell, i al mateix temps dedicar un pensament a tota la població malalta de la covid-19 que lluitava entre la vida i la mort. Mentrestant, nosaltres, què hi vols fer! intentàvem recuperar el ritme vital entre videotrucades, taitxí casolà, receptes de cuina exòtica i agosarades expedicions a buscar el diari i al supermercat.

La nostra veïna infermera ens deia que sí, que a ella li agradaven els aplaudiments després de l’esgotament de les llargues jornades, i els hi dedicàvem a ella en primera persona, de balcó a balcó. S’acabava l’udol de les sirenes i miràvem amb nostàlgia carrer avall: “allà hi ha el mar”, dèiem, com si no pogués ser que fes tants dies que no ens hi acostàvem.

S’acabà el ferri confinament, s’acabaren els aplaudiments i els udols de les sirenes, i vam tornar al mar. Hi era, sí, sempre hi ha estat. Esperant-nos? Probablement, no. Diria que tant li fem, al joc etern de les onades amb el vent i la lluna, als esquitxos arrissats d’escuma, a la deserta platja. Tant de temps amb mala consciència per si espatllàvem el planeta, i ara resulta que marxarem tots i el que quedarà serà una magnífica platja amb dofins saltant aquí i allà. Nosaltres amb les nostres inquietuds, els nostres anhels, el nostre amor i el nostre dolor, els nostres aplaudiments, les nostres músiques, les nostres paraules. Nosaltres i el mar. Diu que després de tant aplaudir, ara el personal sanitari s’ha quedat amb les nòmines ajustades –ni una mica de consol pecuniari–, i en lloc d’aplaudir des del balcó, ara sortim a passejar. Bé hem de tornar a la mar. Amb mascaretes, sí. I sense poder veure els dofins. I sense un reconeixement de l’esforç mèdic allí on caldria. Però hi tornem, amb un somriure lent, fitant l’horitzó infinit de les onades.

FER UN COMENTARI