Els mena

0
1218

Sentia fa pocs dies la notícia que un grup de mena (menors estrangers no acompanyats) –nens i nois que han arribat al nostre país sols, sense família, a través de camins aventurats i incerts, i que es troben en situació d’extrema vulnerabilitat si no són atesos en els centres d’acollida que tutelen les institucions i gestionen diferents empreses i organitzacions especialitzades– ajudaven voluntàriament en les tasques d’arranjament de les destrosses causades per les recents pluges en un municipi lleidatà, on s’ubica la seva casa d’acollida. D’altra banda, llegia que el ministeri públic presentava una querella per fake news contra una dona que havia difós a twitter un vídeo fals en què s’atribuïa a un grup de menors emigrants residents al nostre país unes actituds violentes en una aula, que en realitat corresponien a un vídeo d’uns alumnes en una escola del Brasil.

No se’n senten gaires, d’aquestes notícies, que d’alguna manera renten la cara d’un col·lectiu massa sovint demonitzat, gairebé sempre injustament. I, personalment, les he rebut amb satisfacció, com a compensació necessària a l’allau d’acusacions i incomprensions que se senten cada dia contra aquests nois estrangers que han arribat a la cerca d’una nova oportunitat.

Conec uns quants d’aquests mena, que han estat acollits a Vilanova, i resideixen en el meu barri. La majoria en unes instal·lacions públiques vora el mar. Altres, que ja són més grans i autònoms, viuen en pisos assistits. Els he mirat d’ajudar puntualment a aprendre les beceroles d’uns idiomes, català i castellà, que no coneixen però que necessiten per a la seva integració o simple supervivència a casa nostra o allà on posteriorment trobin feina i allotjament. Els trobo molt sovint al carrer, o a les botigues de prop de casa, i no tinc ni una queixa de la seva conducta, més aviat tot al contrari, la satisfacció de rebre els seus somriures i salutacions tímides i amables.

Voldria des d’aquesta pàgina trencar una llança per tots ells i pel personal que els atén i els seus esforços per cuidar-los i escolaritzar-los, encarrilant-los perquè quan facin els 18 anys puguin trobar una sortida digna. Soc conscient que, ultra la seva condició de desarrelats de família i terra, que no han abandonat per gust sinó empesos per necessitats imperioses, tenen unes edats difícils, que fins i tot ho són per als nostres adolescents autòctons, més emparats i protegits pel nucli familiar i l’entorn social. Per això no m’enganyo pensant que el tema de la seva acollida no comporta dificultats i aspectes espinosos, però vull convidar a reflexionar sobre la nostra actitud envers un col·lectiu que continuarà arribant perquè les causes que els han obligat a aquesta aventura incerta perviuen, i que hem d’acollir com voldríem que fossin acollits els nostres fills i nets si es trobessin en circumstàncies semblants.

FER UN COMENTARI